diumenge, 7 de març de 2010

Una manera de viure


Dimarts 15 de pausa de 1931. Hem menjat un arrós negre a Falset. Negre de negre, aquest era el color del gra. Hem menjat un arrós de l'Índia, el país on no és diumenge, que és dimarts, no és març sinó pausa, ni el 2010, només el 1931. L'hem menjat a Falset, on no era el 1931, ni proclamàvem cap república. Un arrós exquisit, al Cairat. Ens agrada anar de tant en tant a aquest restaurant que ja celebra els 26 anys de l'establiment que no és un negoci, diuen els seus propietaris, sinó una manera de viure. Amb ells fem petar la xerrada i ens fan saber el com i el perquè de cada plat i qui hi ha darrera la cooperativa d'on ha sortit el vi. Amb ells parlem de coses que van més enllà del menjar. Amb ells hem parlat avui del cementiri nuclear que no ha d'anar a Ascó, que no hauria d'anar a cap lloc. Amb ells parlem una mica de tot, també del temps.

No ha plogut mentre érem a Móra. Quin temps farà diumenge a les dotze a Móra? Va preguntar la germana de la propietària del Cairat a Catalunya Ràdio. I va dir que feia aquesta pregunta perquè hi havia la manifestació contra el cementiri nuclear, i d'aquesta enginyosa manera en va fer propaganda. No sé si la trucada a Catalunya Ràdio de la germana de la propietària del Cairat va servir per augmentar la xifra, però la veritat és que érem molta gent. Els números, com sempre, ballen i ballen en funció de qui els dóna. Jo he intentat comptar, difícil propòsit, ja ho sé, però en els meus càlculs en sortien cap els cinc mil. Dos o tres mil, ha dit l'Enric, osti ni que fos mosso d'esquadra, que aquesta és la xifra que han donat ells. No baixo de quatre mil, he dit jo. Cap al final, a l'hora dels parlaments, un dels de la Coordinadora ha parlat de vint mil. Ep, no ens passéssim que tampoc cal. Es pot ser de lletres, comentava l'Oriol, però no tant. Finalment, la Coordinadora ha deixat la xifra en déu mil. Ja serà menys, tal vegada, però jo de quatre mil no baixo.

I és que la mida importa, però no és el tot. La gent hi era, i els ànims immillorables, pancartes, gralles, vi. La gent hi era, no només en el seguici, la majoria s'havien fet les seves pròpies pancartes. Tothom hi posava el cor. Guanyarem, m'ha dit la Pilar. Feia potser deu anys que no la veia. Diu que ha sentit una veu coneguda i s'ha girat, i ha exclamat, ets la Magda! I sí jo encara era la Magda, i ella encara era la Pilar. I sí, ens ha fet il·lusió trobar-nos, com sempre fa il·lusió ensopegar, quan no t'ho esperes, amb persones properes que fa temps que no veus. Sempre, però molt més en determinades ocasions. En aquells llocs que no hi ets perquè busques uns pantalons o per fer-hi un café mentre esperes l'autobús. En aquells llocs que hi ets per manifestar una acció solidària. En aquells llocs on hi ets perquè creus en alguna cosa. I és bo i agradable trobar altres persones conegudes que també hi creuen. I s'enforteixen els lligams. I saps que aquests lligams hi seran, encara que no ens tornem a veure en els propers deu anys.

Guanyarem, ha dit la Pilar, amb tot convenciment. Potser no, he dit jo. Potser no, però hi som, i encara hi serem després de cada derrota.

Ha començat a ploure de tornada, mentre féiem ruta cap a Falset. Mentre ha durat la manifestació, i durant la concentració final, els núvols ens han fet de sostre i amb nosaltres han dit no i han contingut l'aigua a les seves entranyes i només l'han deixada anar quan ja les tres, quatre, cinc, sis ... déu ... vint... mil persones que omplien els carrers de Móra d'Ebre tornaven cap a casa, o cap a algun restaurant, cap al Cairat de Falset, per exemple, on fan un arrós negre de l'Índia deliciós, però més important que les exquisideses gastronòmiques és la manera com els seus propietaris hi posen el cor. Perquè algunes coses són molt més que un àpat o una manifestació. Algunes coses són una manera de viure.

5 comentaris:

josep ha dit...

Epppp !!! Aixó del Cairat m'ho apunto! Probarem algun dia aquest arròs negre.
(Avui he rebut un extens mail del yayo! M'ha fet molta il.lussió, després de tants anys i de la retrobada a Torre Sans!.)

meiga ha dit...

Pues animos, doncs, para todos vosotros, 3000 o 4000 0 10000, que mas da. El caso en que sois también David contra Goliat tirando con vuestras honda lo mejor que sabeis. Y eso es mucho

Petóns, Bicos, Muxu

Arare ha dit...

I els que no hi érem "de cos present" hi som en solidaritat. Ara només falta que els de sempre facin cas del que volem els de baix...

Pilar ha dit...

Hola Magda!! I tant que guanyarem, no ho dubtis. Ja estem guanyant només pel fet de lluitar, perquè ja se sap: qui lluita pot perdre, però qui no lluita ja ha perdut.
M'ha agradat retrobar-te i m'agrada molt el teu blog. Ah! I també m'apunto això del Cairat. És estrany que visquent a Tivissa, ni el conegui ni n'hagi sentit a parlar fins avui.
Ah! I segons en Joan, que va tenir la patxorra de contar, a la mani erem, pel cap baix, 3.890 persones. Fins a la propera, allò on sigui.

Magda ha dit...

Doncs jo de quatre mil no baixo! Hola Pilar, gràcies per venir i ... sí, va, guanyarem!