Béns "culturals"

Hi ha coses que emocionen, no s'hi pot fer més. Una d'elles es veure els polítics preocupats per la cultura, buscant les arrels del poble, arribant al més profund de la terra i les persones que l'habiten. Cal defensar, sí, amb capa i espasa, i olé, les tradicions que ens són pròpies i cal ser valents i declarar aquestes tradicions béns d'interès cultural, sí senyor, ai sí senyora. Així, traient pit, senyora, que millor el pot treure vostè que el Fraga, millor que ell i el crit de “la calle es mia” heu estat capaç de proclamar “la cultura es mia” i per això senyora, i olé, podeu arrogar-vos la veu d'una Espanya que pregona qui és i què vol, perquè la cultura d'aquesta Espanya que senyora us feu vostra i només vostra és la d'entrar a matar quan cal, i cal, vos ho sabeu, que aquesta vostra Espanya entri a matar i proclami, ara, precisament ara que el parlament de Catalunya rebutja que pugui ser plaer el patiment d'un animal, que “la fiesta nacional” és un bé cultural. I amb aquesta gallardia, senyora, ens esteu dient molt més. Ens esteu indicant, perquè així ho voleu fer palès, no que defenseu determinades “fiestas”, el que ens esteu dient és que ens agradi o no ens agradi l'España profunda encara és aquí i cap Catalunya podrà eclipsar-la. El problema és senyora que aquesta Espanya que us apropieu no és homogènia i que estic convençuda que encara hi ha “españolitos que vienen al mundo ... “ a qui la vostra Espanya els ha de gelar el cor.

En ells confio