Desenllaç. Segona part

"Aquest tipus estava boig” diu ell. “Com tots els homes” diu ella. I el terme homes aquí no està usat en sentit genèric. La mantinguda decent i l'expresidiari honest acaben junts, cosa que sabíem des de la primera pàgina, però és bonic arribar al final per corroborar-ho.

Això passava el dimarts 24, quan llegia Hammet i no llegia ni mundos ni abcs ni sinrazones. Quan alçava la copa pel retorn de l'Albet i del Roque. Feia molta calor, i no ha deixat de fer-ne la resta de dies de la setmana. El dimecres 25 vaig veure banderes a mitja asta. I vaig pensar que era just, que cal plorar els nostres morts, però vaig lamentar totes les altres morts sense cap bandera que les recordi. Si abaixéssim banderes per cada una de les víctimes de les guerres en les quals participa el nostre país els carrers estarien recoberts d'estores grogues i vermelles.

Com que no llegeixo ni mundos ni abcs ni sinrazones, vaig alegrar-me, el dimarts 24, del feliç desenllaç del segrest dels cooperants. Avui, repassant altres diaris, que tampoc no són ni mundos ni abcs ni sinrazones encara me n'alegro, però, com el Josep, em pregunto: En quin món visc?

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=111839&titular=tres-secuestros-tres-tratos-diferentes-un-mismo-gobierno-

Desenllaç

Com que no m'agrada el xampany alço la copa de vi pel Roque i per l'Albert.- Ens han tractat correctament, dins de les difícils condicions que viuen ells, hem viscut com ells.- Han dit. Els haguessin pogut matar, sens dubte ho haguessin fet si les negociacions haguessin anat d'una altra manera. Ells ho saben. Però han preferit posar l'accent en el tracte correcte i han aprofitat per remarcar les penoses condicions del desert.

Quina calor que torna a fer! És la frase habitual després del bon dia de rigor a la tenda o a l'ascensor. Haig de confessar que jo no en tinc gaire. L'heura del rafal ha crescut prou per no deixar que s'escalfi. M'assec al silló i encenc un cigarret. Mentre l'Unda i la Petita venen a jeure prop meu una dona, a la nit, cau i es fereix una cama. Cent metres més enllà la llum d'una caseta. Una porta oberta i un home jove i ben plantat netejant la pipa al costat del foc. Ella entra, és una dona d'aquelles que es fa mirar, ni que no tingui la cama ensagnada. Ell no aixeca la vista de la navalla que rasca la cassoleta de bruc.

L'aigua de la bassa convida a la remullada. No tinc prou calor i no la buidarem fins dissabte. Potser demà. El tren no surt fins les sis de la matinada. Hi ha temps. Prou temps com perquè arribi el terratinent borratxo i es baralli amb el de la pipa. Prou temps com perquè el de la pipa, sense voler, es carregui el terratinent borratxo per salvar la dona guapa. Per acabar-ho d'adobar resulta que el de la pipa havia protegit la filla del jutge de pau contra son pare que, com a tal, havia de ser una aberració. El jutge de pau, naturalment, és amic del terratinent borratxo.

No cal encara buidar l'aigua de la bassa però sí passar la mànega com a mínim pels rosers i pel taronger que ens va regalar el Joan i que està fent créixer quatre magnífiques taronges. Què faran l'home de la pipa i la dona guapa? Les plantes m'esperen i les gosses tenen ganes que m'aixequi per venir darrera meu amb una pinya a la boca, a punt per ser llançada.

He intentat diverses novel·les aquest estiu, policíaques i no. Ho he intentat i aconseguit, no n'he deixat cap abans d'acabar. Però qui és pot resistir, de tant en tant, de tornar a Hammet? Què millor per a una tarda d'estiu, sota l'heura del rafal, que un ex-presidiari honrat i una mantinguda decent ajuntats per l'atzar sota l'ombra d'un crim involuntari. Quin plaer que el mort sigui el terratinent sense escrúpols!

Allà fora fa calor i el món real no m'és indiferent. Bentornats a casa vostra Albert i Roque.

El meu oliver era aquí abans

Ha plogut molt aquest migdia, quaranta litres ha dit la Pepa de la cooperativa quan hem anat a buscar la garrafa d'oli de Les Borges, de les del Camp, naturalment. Avui a la tarda no ha plogut gaire, però la terra estava mullada i el cel cobert, no feia per sortir a caminar. Vam sortir ahir, fins a l'ermita, i després vam continuar camí enllà pel costat de les obres de la variant. Per dins les obres mateix no, prohibido el paso a toda persona ajena a la empresa. Si no llevan un casco y un chaleco no pueden estar aquí, ens van dir l'última vegada que ens vam colar per fer fotos. Ahir ens vam tornar a oblidar el casco y el chaleco. Fa cosa de veure, ho dic de veres, fa, com una basarda tanta terra remoguda, un no res tan immens on hi havia arbres. Aquest és el tros de la meva germana, ens informava un borgenc que mirava, com nosaltres. Aquí, on hi ha aquesta estaca, abans hi havia un oliver centenari. El cas és que on hi havia l'oliver centenari és una via de serveis per a les obres, per passar les màquines, no és la variant pròpiament. Per poder fer la carretera s'ha menjat, eliminat, no únicament el que ocupa la carretera, que ja és, també forces metres als costats, per allò de les vies de servei necessàries. D'aquesta finca n'han pres molt, deia el borgenc, i en canvi de l'altra ben poc, veieu, les estaques no estan arrenglerades. Sembla estrany aquestes diferències, deuen tenir les seves raons, però sí, es fan estranyes aquestes diferències.

L'ermita tremola. No ho dic en sentit figurat, tremola com si es tractés d'un terratrémol. Són les màquines que avancen. Segur que no s'obrirà la terra? Ens preguntem. Segur que resistiran aquestes parets centenàries? Del segle XIII és la casa dels ermitans diuen.

L'ermita no caurà, ni la casa dels ermitans tampoc, espero. Però l'impacte visual i sonor des d'allà és i serà bestial. S'ha perdut la calma en els passejos a l'ermita, ni que hi posin murs de contenció sonora. Serà asfalt i cotxes que corren on hi havia verd i arbres quiets. Hi ha carreteres que t'apropen al paisatge i carreteres que te n'allunyen, deia l'altre nit l'Oriol quan ens mostrava les vinyes del Priorat. No hi veig cap motiu pel qual no podia passar una mica més lluny, continua la xerrada el borgenc. És clar que ells tindran les seves raons. Les tindran no en tinc cap dubte, però i si les haguessin explicat? I si hi hagués hagut un temps de reflexió i la gent del poble hagués pogut dir la seva pel que fa al traçat de la variant? Tindran les seves raons, imagino, per no haver-nos donat aquest temps. Raons, segur que n'hi ha, però quines? De vegades fa mal pensar. Ep, només de vegades. Tal vegada sigui la millor opció. Només tal vegada. Tindríem menys dubtes si s'hagués donat informació prèvia i aquell temps de reflexió. Però m'hauré de quedar amb el dubte. L'únic què sé es que abans allà hi havia arbres centenaris.

La meva bicicleta era aquí abans

Castellfort encara és al mateix lloc que fa quaranta anys, i que en fa cinquanta, quan hi passava els estius, quan amb altra canalla m’enfilava per bancals, escalava murs de pedra seca i roques, pujava i queia del trill mentre l’avi feia córrer cada vegada més els matxos a l’era, aposta perquè xiquetes i xiquets s'ho passessin bé, primer i bàsic objectiu abans que reposar del cansament, abans gairebé de la correcta separació dels grans de la palla per recollir el blat que era la única font d’ingressos de la família .

Castellfort encara és al mateix lloc, altiu damunt les roques. Però hi ha apartaments on abans hi havia eres, males herbes on abans hi havia espigues, garatges on abans hi havia corrals i granges on abans pasturaven els ramats. Les pudors de les granges arriben al mirador de la carretera, allà on abans es flairava espernallac o farigola. Diuen que algunes hauran de tancar, només les que fan “producció” més industrial mantenen beneficis. També diuen que algunes persones que treballaven a la Marie Claire, la fabrica de mitges de Vilafranca, han estat acomiadades.

Castellfort està de festes, com cada any per aquestes dates. Els nois del poble juguen amb joves vaquetes que no entenen el perquè de tot plegat i de vegades se’ls miren i mugeixen com si els volguessin preguntar com és que no corren i es persegueixen ells amb ells si tant els agrada. Abans les vaquetes acabaven estocades pel més intrèpid. Ara, com a mínim, tornen a casa seva, a pasturar, fins que un altre poble les lloga.

Castellfort està de festes. Hi traiem el nas amb la família com cada any per aquestes dates. El nas i la resta del cos. Per recordar, amb d’altres que també són fora i tornen aquests dies com nosaltres, com n’érem de feliços quan el blat era la única font d’ingressos. El blat i la roba que feia la tieta, la modista del poble, darrera uns porticons amb finestrals sempre oberts per acollir les dones, les que hi anaven a cosir i les que hi anaven per sentir els seus consells que no tractaven únicament de costura. Hi ha una porta moderna, ben tancada, on abans hi havia la dels finestrals. Hi ha una terrassa amb barana de ferro on abans hi havia un balcó de fusta.

El poble està de festa i els carrers fets per ser trepitjat per bèsties de càrrega són plens de vehicles que barren el pas. Hem arribat massa tard i es fa gairebé impossible trobar un forat per aparcar. Decidim deixar el cotxe damunt la vorera, davant de casa la Mercedes, de moment, ben arrambat a la paret perquè si un altre ha de passar ho pugui fer. A la paret hi ha una bicicleta que apartem lleugerament, suposem que és la del Jordi, el fill petit de la Mercedes.

Tornem al vespre, després d’un passeig pels bancals, després de veure pedres caigudes on abans hi havia murs de pedra seca ben compactes. Al neteja parabrises del cotxe el Jordi ens ha deixat una nota “la meva bicicleta era aquí abans”

No fa massa calor per ser agost

Dimarts, 20 de Muharram de 1431 al calendari islàmic. No ha fet massa calor per ser agost. Vaig i vinc de la feina amb la ràdio engegada. Catalunya Informació. Que sí Ferrovial no ho sabia, que si Convergència no ho sabia. Què ignorants que ens tornem tots plegats algunes vegades!Un palestí assassinat a Gaza, petits incidents de cada dia.

S'encén el pilot de la benzina i ja he passat la benzinera. No torno pas enrere, hauré de fer camí cap allà i després de nou cap aquí amb el poc líquid que queda al dipòsit. Podia haver mirat abans l'agulla, sóc despistada i poc curosa de mena. Freudianament torno cap al pare i el recordo fa uns quinze anys, uns dies després de donar-me el seu cotxe, quan el pàrkinson ja no li permetia conduir, em va preguntar si s'encenia el pilot de la benzina. Sí, si que s'encén, li vaig dir jo. Es que jo en els sis anys que fa que tinc el cotxe mai no l'he vist encès. Era la seva manera de fer-me sentir una mica culpable.

Amb el pilot encès, de tornada, Catalunya Radio. Converses. Com que han presentat la convidada abans de posar-m'hi no en sé el nom. M'agrada com parla i l'escolto amb atenció. Deu ser la dona de l'Ernest Lluch penso, i li ho cometo després a l'Enric, quan sortim a caminar pel camí de Riudoms. És un camí encimentat, a banda i banda masos i gossos que borden. Al fons el mar, tant al fons, i amb tanta llum, que no el puc fotografiar, he fet un parell d'intents amb la màquina, però queda borrós, no m'agraden les imatges i les esborro quan arribo a casa.

Oliveres, bàsicament, la majoria ben cuidades i plenes de fruit. Altres ja abandonades. Alguns cirerers, avellaners i ametllers. Ara l'ametlla es tendra. Com m'agraden les ametlles tendres! L'avia, a Castellfort, me les feia pelar per fer magdalenes i jo me'n posava tantes a la boca com al plat. Estiro la mà cap a la branca que cau al camí. Només una, només una, diu l'Enric. N'agafo dues i me les poso a la butxaca. Una mica més enllà torno a estirar la mà i ja en tinc quatre. El fruit que cau al camí és per al peregrí. Sí ningú no ha dit aquesta frase abans que jo ho hauria d'haver fet.

Fa mil anys Catalunya era bàsicament islàmica, perquè els àrabs no es van quedar a l'Ebre. Bé, fa mil anys Catalunya encara no existia. Aleshores allò del mil·lenari? I abans dels àrabs les terres que ara formen Catalunya no eren cristianes, ben poques persones s'havien batejat mil anys abans d'aquell any que ens van dir que érem mil·lenaris. Només a les grans ciutats, on hi havia bisbes, on l'església començava a controlar. Oh benvinguts passeu passeu, els van dir els nostres ancestres als àrabs, perquè creien, deia la persona convidada al “converses” que hi guanyarien, i tenien raó, afegia. Com m'agrada que em “desmuntin” la història oficial! Com m'agrada que m'expliquin que no som tant cristians com diuen i volen! Que hi ha molta més diversitat en la sang, en definitiva.

Crec que devia ser la dona de l'Ernest Lluch li comentava a l'Enric mentre caminàvem cap a Riudoms, però hem girat cua abans d'arribar-hi. Al front, massa llunyà, massa il·luminat per retratar-lo, el mar. I a la dreta m'ha cridat l'atenció una tanca. No era una tanca de pedra, ni de filferro, ni de xiprers, ni de canyes. Era una tanca feta amb pomeres. L'he trobada original i molt bonica. Les pomes, algunes vermelles, feien goig, però no he estirat la mà, de fet no hi arribava.

Totes les cultures monoteistes tenen alguna cosa de dictatorial deia aquella dona que devia haver sigut la de l'Ernest Lluch. Ho miro quan arribo a casa, i sí ho era, però ja no li tornaré a dir la dona de l'Ernest Lluch, es diu Dolors Bramon, experta en islamisme, havia llegit alguna cosa d'ella, m'ha agradat escoltar-la.

Mentre m'aprenia el nom de la Dolors Bramon, l'Enric es “sucava” a la bassa. Deia, ai, ai, que freda. Jo no he intentat posar-m'hi.