Quan hem sortit al rafal, amb el pare Enric, eren les dotze a les Borges del Camp, la mateixa hora sota el pont de Saragossa i també al País Basc, una hora menys a Canàries i a Londres. Ha estat un dia tranquil. Hem fet una mica de vermut i hem pres vichyssoise molt freda. Hem estat d'acord en què les parets quedarien bé pintades de blau i hem comprovat que els coloms cada cop són més desvergonyits. Després de dinar, abans d'agafar cada un el seu llibre, com sempre, el pare Enric ens ha explicat una història.
La d'avui és una història d'abans de la guerra. Quan el Jaume Sans vivia sol en aquesta casa gran, construïda per a una família gran fa noranta-nou anys. Se li havia mort la dona, se li havien casat les filles, i ell s'havia quedat. Era perfectament capaç d'espavilar-se sol. Ni que ja no fos jove, ni que sordegés una mica. Una nit, mentre dormia tranquil·lament es va obrir de sobte el llum de l'habitació i es va despertar. Quatre homes se li van posar als peus del llit, quatre lladres que portaven estona omplit sacs i que probablement imaginaven que a la casa no hi havia ningú -Manos arriba- li van dir els lladres. El Jaume Sans se'ls va mirar i al comprovar que amagaven les mans va tenir clar que no anaven armats. Va somriure, es va incorporar sense preses, va obrir el calaix de la tauleta de nit i en va treure un revòlver. -Manos arriba ustedes, si me hacen el favor. Y ahora me daran todo lo que tengan, sea robado aquí o en otra parte- Després els va acompanyar fins la porta, els va desitjar bona nit i se'n va entornar a dormir.
Cap a les sis de la tarda hem portat el pare Enric a casa seva. Hem posat la televisió amb el só força alt perquè el pare Enric, com el seu avi, sordeja. Hem pres el té i hem convingut que la pau és possible i que els pobles tenen dret a decidir.
La d'avui és una història d'abans de la guerra. Quan el Jaume Sans vivia sol en aquesta casa gran, construïda per a una família gran fa noranta-nou anys. Se li havia mort la dona, se li havien casat les filles, i ell s'havia quedat. Era perfectament capaç d'espavilar-se sol. Ni que ja no fos jove, ni que sordegés una mica. Una nit, mentre dormia tranquil·lament es va obrir de sobte el llum de l'habitació i es va despertar. Quatre homes se li van posar als peus del llit, quatre lladres que portaven estona omplit sacs i que probablement imaginaven que a la casa no hi havia ningú -Manos arriba- li van dir els lladres. El Jaume Sans se'ls va mirar i al comprovar que amagaven les mans va tenir clar que no anaven armats. Va somriure, es va incorporar sense preses, va obrir el calaix de la tauleta de nit i en va treure un revòlver. -Manos arriba ustedes, si me hacen el favor. Y ahora me daran todo lo que tengan, sea robado aquí o en otra parte- Després els va acompanyar fins la porta, els va desitjar bona nit i se'n va entornar a dormir.
Cap a les sis de la tarda hem portat el pare Enric a casa seva. Hem posat la televisió amb el só força alt perquè el pare Enric, com el seu avi, sordeja. Hem pres el té i hem convingut que la pau és possible i que els pobles tenen dret a decidir.
8 comentaris:
Quina serenitat i quina sang freda. Me encanta aquesta història, :-))
"M'encanta" vull dir.
Jajajajaja…..genial! "Manos arriba ustedes" jajajajaja. Sí senyor! "MANOS ARRIBA USTEDES" SEMPRE!!!!!!! Aquest paio els tenia ben posats! (Que no parin les històries del pare Enric).
Ah, A. Jo també estic encantada de saludar-te.
Josep el pare no para de contar històries, però la majoria ja ens les sabem, tot hi que sempre li posa alguna cosa nova, però cal tenir paciència per descobrir-ne de mai escrites. L'altre problema és que sóc jo la que no recordo si les he escrit o no. Espero que m'aviseu quan em repeteixi.
Quina història tan bona, la dels lladres!
Això de la tele ben forta ja m'ho conec,els besavis acaben sordejant gairebé tots! digues-li que vigili, però, i que a l'hora dels anuncis l'abaixi una miqueta, o corre el perill que li foradin el timpà!
i no pateixis, si et repeteixes et rellegirem ;)
Efectivamente, Magda, las historias del padre de Enric, y además escritas por tí, son para releer muchas veces...
Me identifico, soy la Meiga, pero esta vez es que debe estar abierto en algún lugar el perfil de mi cuenta en la asociación de profes donde ando (ya parezco como el Mortadelo, siempre disfrazado de algo...)
Tinc una taula de marmol igual que eixa, igual igual, a la nostra caseta de camp de La Canyada. He vingut varies voltes a vore-la. Mija vida hem vixcut alli, d'alegries, incerteses i tristors, cuidant als nostres menuts i als nostres majors.
Em sembla quasi impossible que, tal volta, dins d'un temps, no pugam difrutar de tot allò, si aixi ho decidim finalment. Etapes de la vida, diuen. No sé. Solament sé que estic trist.
Seguim en contacte.
Voy a ver si consigo un poco de tiempo, señora de las múltiples personalidades, y en tu honor pongo un enlace en algún lado para ir directamente a todas las histórias del pare Enric.
Alguna cosa semblant al que dius, Iesu, em passa quan vaig al poble del pare i veig la casa on vaig passar els millors estius de la meva infància convertida en una altra cosa que no té res a veure. Però el que importa és que la casa, i la taula, i tantes altres coses hi són i hi seran, perquè formem part de nosaltres
Publica un comentari a l'entrada