divendres, 17 de setembre del 2010

Oh Europa

Plou, i plou molt. Allà fora tot es fa borrós. Encenc els llums del cotxe i poso en marxa el neteja parabrises. Vaig cap a Les Borges del Camp. París queda molt lluny. Massa Lluny! Al Bogart li va petar l'estomac quan jo encara no sabia què era Europa.

Tenia dos minarets d'estil morisc la vil·la del Trocadéro. Dues ales curvilínies delimiten un buit al Palau de Chaillot. Al Palau de Chaillot el 10 de desembre de 1948 s'hi va aprovar una declaració que la van voler universal “Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament .... “ Que lluny queda París!

Cada vegada plou més, espurnés estranyes són els farts dels vehicles que venen en direcció contraria. Cap on van? Cap a París no crec. És tan lluny ...

I hem de demanar disculpes. Com diu? Cal que ens disculpem. De què? Per què? És que hi ha comparacions que no poden fer-se. Ah no? No, els gitanos romanesos no són jueus. Clar.

Considerant que el reconeixement ... Trona, i els trons apaguen les paraules. Possiblement no arriben a les orelles del conserge del Palau de Chaillot els articles de la Declaració Universal. Possiblement, al conserge del Palau de Chaillot li han rebaixat el sou i potser no pot pagar la residència de la seva mare malalta d'alzheimer. Possiblement el conserge del palau de Chaillot, o qualsevol altre conserge de qualsevol altre palau, està indignat i no sap contra què o contra qui ha de llançar la ira. Als conserges indignats els hi pot semblar molt bé, més que bé, que expulsin els gitanos. I el clam pot passar de conserge en conserge i de cap de gabinet en cap de gabinet ... plou, cada vegada és més fosc i no havíem dit res, no volíem dir el que vam dir quan encara no plovia tan. O potser amb el só de la pluja no van sonar prou nítids els mots. No, no és el mateix. Expulsi. Expulsi tranquil·lament monsieur Sarkozy, no faltaria més.

El divendres no plovia. Als jardins del Mas Pahí, a Les Borges del Camp, unes partitures esperaven sota el gran eucaliptus mentre la gent entrava i es saludava. El barroc va sorgir a Itàlia, després del Concili de Trent, ens van recordar els músics. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigís no només a les elits sinó al poble illetrat. Busco Telemann, n'haig de tenir un CD. No el trobo. El divendres, quan no plovia, Telemann va arrancar aplaudiments. Ara tot és negre allà fora. Palpo la guantera i no trobo Telemann.  Thilo Sarrazin, socialdemòcrata alemany, no escolta Telemann. Thilo Sarrazin escriu un llibre que es titula Alemaya es desintegra. La culpa és dels immigrants. Cada vegada hi ha més conserges i més caps de gabinet que declaren que votarien Sarrazin.  

I hem de demanar disculpes. Joseph Ratzinger ho ha fet. Burdes disculpes sense accions que les facin creïbles. On és Telemann que no el trobo? On és aquell París que sempre ens havia de quedar? La culpa és dels immigrants, i també dels ateus i dels seculars extremistes que no sé que són, diu Ratzirger. Ateisme és igual a nazisme afirma Ratzinger. I ara què? Qui li exigirà a Ratzinger que es disculpi?

Les partitures són a punt, potser si aplaudim fort els músics tornaran a interpretar Telemann. Passa'm un cigarret Bogart i digues-li al Sam que la torni a tocar.


(La foto d'avui és de l'Enric - Mas Pahí abans del concert)

3 comentaris:

meiga ha dit...

Que quieres que diga Magda, semejantes despropósitos sobre lo que es y no es nacismo o ateísmo, solo puede soltarlos quien vive encerrado en la torre (de marfil?? de herrumbre???) de sus propias ideas, alguien que no vive a pie de calle... Vuelvo a repetir lo de los universos paralelos, porque ¿quien es el nazi aqui? ¿el que se ahoga en su veneno condenatorio o el que realmente sabe demostrar amor a los que están a su lado?
Si es asi, me alegro muchísimo de todos los "nazis" con los que comparto mi día a día.

Pere ha dit...

Benvinguda al carrer Arquímedes, gràcies per visitar-me.
Ara dono una volta per aquí i et llegeixo.

Bona nit Magda.

Couldinaman ha dit...

Yo estic ara reinventant la partitura de la meua vida i no sé si sabre. Les coses que contes sonen tan perfectes que dona por quedar-se arrere.

Bon dia.