Terra d'amos

Ha passat un any ...

La nit anterior, la del 7, van arribar amb la Mare de Déu els diables. Aquests sí que en saben. És cert que no aconsegueixen que Ella es quedi fora del poble, ni aconsegueixen evitar els parlaments de bisbes que ens repassen el catecisme. Però tornen a intentar-ho, any rere any, i d'aquesta manera ells s'ho passen bé i ens ho fan passar bé a nosaltres.

Tornen a ser les vuit del vespre, un any després. Com l'any passat la temperatura és agradable i les pluges, enguany, han estat un xic més generoses. És festa major a les Borges del Camp. Felicitats a totes les Maria Rieres.

Ahir, dia 7, com l'any passat vam sortir a rebre els diables. Sí, els diables. Jo entenc perfectament que altres van sortir a rebre la Mare de Déu. Sé que per a ella, o per als que creuen en ella, es va muntar la festa. Que la tradició implica venerar la imatge patronal i fer-la alcaldessa del poble durant uns dies, i que hi va inclòs el cant de la Salve i els parlaments d'eclesiàstics. La festa del poble, com tantes altres festes, la majoria de les que celebrem, tenen bases catòliques. Festes imposades sobre les dites paganes convenientment trepitjades i enterrades en molts casos, latents en els substrat en altres. Tot això no es pot esborrar d'un plomall, ni pretenc menysprear les persones que necessiten i viuen la fe. Porten regals els reis als nostres fills, comprem blaiets que ens curen el mal de gola, veiem passar els tres tombs i engalanem els nostres cavalls si els tenim per Sant Antoni. Assumim el substrat del catolicisme com a part de la nostra història i ni tant sols pretenem trepitjar-lo ni enterrar-lo.

Però jo vaig sortir a veure els diables, veritables protagonistes de vigília, gent del poble que es posa el vestit vermell amb cua i banyes i encén carretilles amb jocs de soroll, llum i danses que han anat millorant any rere any. Un espectacle festiu, un joc ple de bellesa en el que tots hi tenim cabuda, també els laics, tots els que vivim i ens sentim de Les Borges i tots els que venen d'altres pobles i no són religiosos, els que venen, com nosaltres, per veure el millor de la vigília, sens cap mena de dubte, les danses dels diables.

Anys enrere, ens posàvem al començament del camí, just a tocar la riera, des d'on es veu l'ermita il·luminada i tot el sender, amb els seus tombs, de nit i en silenci. Fins que uns llampecs trencaven la foscor i xiulaven els petards abans dels trons. Eren els diables que s'acostaven, precedint la professor i la imatge de la Verge, sí, però el que donava el to màgic, festiu i escenogràficament magnific era aquest foc, fum i só avançant, il·luminat, ara un tomb, ara un altre. Fins que arribaven, i calia córrer perquè no t'atrapés el foc i parar-te una mica més lluny per veure girar la llum dels paraigües, amb el só, únic i exclusiu, dels trons de les carretilles.

Això es el que jo vaig anar a veure i escoltar ahir, jo i altres, vinguts de fora del poble, ho sé perquè vaig sentir que ho comentaven i em van arribar també les queixes. Ens vam queixar, em queixo, que no ens van deixar escoltar els diables, que van apagar el trons amb altaveus voluminosos instal·lats al llarg del camí, altaveus que resaven els misteris del rosari. Des de casa se sentien les avemaries, dins de casa meva i de totes les cases es ficava el so altiu, poderós, de l'església, menystenint, enterrant, laïcitats.

Assumim el substrat del catolicisme com a part de la nostra història i ni tant sols pretenem trepitjar-lo ni enterrar-lo. Però, sisplau, que no hi encabeixin més imposicions religioses, que no ens recordin que les festes, fins i tot les majors, les que haurien de ser de tots, tornen, cada vegada, a ser menys dels poble i més de “l'amo”

Tal vez sí, o tal vez no, pero es seguro que almuerza en la mesa del patrón...