dijous, 31 de març de 2011

Segons llegeixo, així em manuscric

Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. Em desperto, allargo el braç a les palpentes, el despertador continua sonant. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. El trobo, finalment, aconsegueixo fer-lo callar. Com el so  d'un baló intermitent que colpeja la. Salto del llit.

El cafè, la dutxa, el cotxe, les noticies de la ràdio. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. 20 per cent, menys llits, menys especialistes, menys hospitals. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. Els esports. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la. Tanco la ràdio.

Quina pressa que te avui la gent! De fet cada dia tenen pressa. El morro del de darrera enganxat al cul. Avançades per la dreta. Tots corren cap al futur. Com el so del baló intermitent que colpeja, que colpeja, que colpeja. Cap a l'oblit, que colpeja, que. 

Quina quantitat de correus per respondre que tinc avui! De fet cada dia tinc molts correus per respondre. Vaig redactant respostes interceptada a intervals pel telèfon. Com el so d'un baló intermitent que colpeja la paret. Despenjo, responc. Llegeixo , responc, com el so d'un baló intermitent que colpeja. Llegeixo i no tinc resposta, com el so d'un baló intermitent que. Falten  respostes o fallen les preguntes? Com el so que.

Avui fa més calor que ahir, i ahir en va fer més que abans d'ahir. Ahir teníem aire condicionat, avui ja no funciona. Com el so d'un baló intermitent que ... Costa concentrar-se després de dinar a 28 graus. Una ampolla d'aigua fresca. Obrir les finestres, finalment, una mica d'aire i tornar a contestar correus, i aquells informes, amb les mateixes propostes, els mateixos incompliments, com el só intermitent d'un baló que colpeja. Hora de plegar. Com el so.

La temperatura a fora és agradable, hi ha bona llum i al fons, si es vol mirar, s'hi troba un mar. I unes ones intermitents que colpegen les roques. Esclat sempre igual, sempre distint, de les ones que colpegen les roques. Que colpegen les.

Sempre igual, sempre distint. Com seran els uniformes de les escoles públiques? Nens uniformes d'escoles uniformes. Com el so intermitent de les ones que colpegen les roques. Sempre igual. Nenes uniformes d'escoles uniformes. Com el so intermitent de les ones que colpegen les roques. Sempre distintes. Uniformes per a les públiques. Uniformes per a les privades. Sempre iguals, sempre distintes.

Arribo a casa i em trobo amb Baixauli. Ignore que serà de mi després d'aquesta cita ... Només sé que les ones continuaran esclatant. I que mai, absolutament mai, es repeteixen.

Potser demà no sonarà el despertador. Potser aniré a passejar pel mar en lloc d'anar a treballar. Cap ona és igual a una altra.
 _____________
Nota: Aquest text ha estat provocat per la lectura de l'home manuscrit


diumenge, 27 de març de 2011

No a la guerra

No, no plou. Hi ha sol a Les Borges i a l'Empordà, i tot (o quasi tot) continua cap endavant (o cap endarrere). Avui la Santi haurà pogut fer una bona calçotada i a prop, molt a prop en el record, queden les de la Torre Sans. Si tanco els ulls, a cada racó de la casa hi trobo un somriure. Somriures d'aquest any, de l'any passat i de l'altre. Somriures de persones amigues i de familiars. Somriures dels primers dies que vaig compartir aquest espai amb l'Enric. El somriure d'avui quan he obert els ulls i li he dit bon dia.

Sí, fa sol, me n'arriba la calidesa per la finestra. Allà fora ja han nascut els primers lliris, les flors més entranyables del jardí, gairebé assilvestrades. Uns quants aquí i uns altres allà, sense ordre, amagats entre els arbres, envoltats  de “males” herbes. Cal endinsar-se en el parterre per trobar-los. Si t'hi acostes somriuen, com les persones amigues, com els familiars, quan fem calçotades i altres farres.  

S'ha deixat sentir la primavera aquest cap de setmana. Avui, a Les Borges, ahir a Ulldemolins mentre compartíem amb la Cèlia un conill amb cargols.

Hi ha pau al meu voltant. M'agrada obrir un bon llibre quan passa això. També m'agrada lliurar-me als records o imaginar desitjos.

-Sap? - digué Jove-. No sé que és millor: el que feia abans, imaginar escenes, o el que faig ara, recordar-ne... Passem mitja vida imaginat i anhelant el futur;  l'altre mitja, recordant el passat.  "L'Home manuscrit" pag 125

M'agrada imaginar, m'agrada recordar, no renuncio a cap de les dues possibilitats. Tampoc renuncio a la flor del lliri que esclata en el present. Vull conservar aquesta pau que no és absent de temors, que no tanca portes d'esperances.

«Hi ha moments en què el temor i l’esperança són una sola cosa, s’anul·len mútuament i es perden en una fosca insensibilitat. Altrament no podríem saber els nostres estimats absents en perill constant i continuar fent la mateixa vida quotidiana.»

Estimats absents en perill constant! No hi ha sol per a tothom, ni pau arreu. Temors i esperances. Difícil o meravellosa (difícil i meravellosa) vida quotidiana   plena d'anhels i de records. I també tan plena de dubtes!

M'agrada llegir un bon llibre quan la pau m'envolta. Però no defujo els diaris, ni els estimats absent en perill, no puc, formen part del meu jo; més lluny, però tan presents com els lliris del jardí. I a mesura que avancen les pàgines del llibre, més encara, mentre giren les pàgines del diari, es van difuminat seguretats. Dubto, sí. Dubto constantment. Puc posar el jersei a la rentadora? És lícit bombardejar ni que sigui per ajudar a fer caure un tirà?

Giro una altra pàgina. Em trobo amb algú que dubta com jo. M'agrada llegir les veus que em confirmem.

dijous, 17 de març de 2011

Plou sobre mullat

S'ha fet de nit i no plou. Avui no ha plogut en tot el dia. Diumenge tampoc no va ploure i vam poder disfrutar (ai! gaudir) d'una dolça calçotada familiar Però hi ha goteres molts edificis de les pluges dels darrers dies, bàsicament de les de dissabte. Construccions noves de trinca, tres anys a tot estirar les més velles. Projectes signats per bons arquitectes. Obra pública, de tota confiança. Amb barca s'hi havia de circular per alguns passadissos el cap de setmana. Mentre jo menjava calçots i el sol ens relaxava l'esquena a tots el que compartíem taula, algunes treballadores de neteja (treballadores en femení, sí, perquè totes són dones) feien hores extres per netejar armaris de paperassa mullada. A veure què diran les assegurances. Perquè el dissabte va ploure força, certament, i tot el dia, però no va ser pas una inundació, no va ser una catàstrofe, només va ploure molt. I els edificis públics, nous de trinca, es van omplir de goteres.

Però no cal patir que això no passarà amb les nuclears. Ni a Ascó i ni a Vandellòs els petarà mai cap nucli. Podem estar tranquils, diuen.

I van passant els dies, i ara ja no plou, només fa una mica de vent. Passen els dies i les noticies s'acumulen de manera tant brutal que no trobo el temps per parlar-ne. És tant el que hi ha allà fora que no trobo paraules. M'he quedat sense temes per a aquest bloc. N'hi ha massa.

Parlar del pare Manel, un home bo, una persona senzilla, em va fer gràcia. Persones senzilles, noticies senzilles, bones persones. Potser aquest és el tema. Petits oasis entre les altres noticies de les quals no goso parlar-ne

Per això avui he tornat, de la mà del pare Manel, encara. L'arquebisbat ha obert un expedient per excomunicar-lo. Al dret canònic apel·len. Que els donin als del dret canònic. Em sedueix parlar del pare Manel encara, un home bo, una persona senzilla.  Per seguir caminant, més a prop de la terra que del cel, que els donin als del dret canònic.

dimecres, 9 de març de 2011

Més a prop de la Terra que del Cel

Avui al cel hi ha força llum. Deien que havia de ploure, per això al cotxe hi porto el paraigua a punt, per si de cas el cel decideix descarregar. Però no ha passat res, de bon matí ha sortit el sol i no m'han calgut ni els fars mentre feia el camí de cada dia. La radio encesa, la autovia encara en obres. El bon dia a la gent de la feina, a la poca gent de la feina, les baixes ja no es cobreixen, però no passa res, ni ho veiem, només és una minúcia més de les moltes que ens van caient, del cel? Com la manca de pressupost per comprar cadires, tampoc és tan greu seure en una que no puja ni baixa si he tingut la sort que s'ha quedat fixada a la meva alçada. Com aquell hospital que no es farà o l'escola amb els papers per terra perquè han reduït les hores al personal de la neteja. Encara podem anar a un metge privat, la sortida per vacances la deixarem per l'any que ve, que les criatures recullin els papers és ben educatiu. Haureu de treballar més per menys deia el president en una carta dirigida a tot el personal de la Generalitat, i sabem que no ho farem, perquè els que no en tenien ganes encara en tindran menys i es continuaran escaquejant i els que eren responsables ja treballaven al màxim i continuaran fent al màxim que vol dir menys si hi ha menys mitjans. D'on no n'hi ha no en pot rajar i ara no n'hi ha. Hem d'acceptar la situació que ens ha caigut, del cel?

Ara s'ha ennuvolat, potser sí que encara plourà, si surto a buscar verdura hauré d'obrir el paraigua. I si plou el diumenge? Menjarem els calçots a dins de casa. Mentre tinguem un aixopluc, mentre tinguem un paraigua. Si plou, si neva, si fa sol, no podem fer res més que tapar-nos o destapar-nos. El que ve del cel no podem qüestionar-ho.

M'acomiado fins demà de la gent de la feina, parlem del temps encara. No, no em cal encendre els fars, tot i que potser sí, perquè està una mica ennuvolat. Poso la ràdio. Parla el pare Manel i explica que ha finançat un avortament, que creu que el celibat hauria de ser lliure, que beneïx les parelles d'homosexuals. I el Sistach s'enfada. I el pare Manel diu encara – Cal estar més a prop de la terra que del cel – I més s'enfaden els de la cúria i més s'emprenyen els de la dreta. Perquè ells estan aprop del cel, d'aquest cel fet de núvols protectors de famílies poderoses que necessiten llançar la pluja dels seus errors sobre la terra.

I les persones ens anem parcel·lant. Les unes cada vegada més al cel, les altres cada cop més per terra. Les primeres es miren a sí mateixes, les segones miren el cel per obrir el paraigües quan la pluja els esquitxi.

Potser algun dia els de terra aprendrem a caminar sense paraigua i sabrem que desafiar el cel no es cosa de tocats de l'ala.