Aquí no hi ha temps ni espai. Aquí podria ser el 15 de Pascua de 1931, com a l'Índia, on m'ha anunciat el Dídac que pensa passar l'estiu i on segur que les coses estan afectades per un ritme ben diferent. Podria ser qualsevol dia i qualsevol hora, però m'haig de sotmetre a la realitat d'una Torre Sans on és 19 de maig, primavera per fi, i quasi les nou del vespre amb llum del dia i la finestra oberta de bat a bat.
Quasi les nou del vespre, ai, hora de sopar i anar aviat al llit per tornar demà a treballar, amb el mateix ritme i el mateix interès que si no tingués al damunt l'espasa d'aquest 5%. Perquè la repulsa al 5% passa per totes les vagues i manifestacions que calgui, però no passa per abandonar la responsabilitat de la feina.
Vaig una mica estressada, certament, aquests dies. Potser perquè no visc a l'Índia. Potser perquè a banda de la feina de cada dia ara toca dedicar unes hores al jardí, ple d'herba que ha crescut indiscriminadament amb les pluges, i que no hem netejat abans, precisament perquè plovia. M'he apuntat a un curs d'aquests virtuals i encara no he obert la pàgina ni fet els deures que segurament, no ho sé perquè no he obert la pàgina, estaran ja fora de termini.
Sí, aquí no hi ha temps ni espai, però són quasi les nou del vespre d'un dia primaveral i magnific a Les Borges del Camp, és 19 de maig i jo vaig estressada.
M'he passat la tarda arrancant herbes, d'aquestes que amb les pluges han crescut indiscriminadament arreu. He sortit amb un cossi i he començat a decidir, tu sí, tu no. He omplert el cossi i m'he mirat les “males” herbes. Éssers vius, vulguis que no, a qui estroncava la possibilitat de créixer. No he fet discriminacions en funció de cap altra raó que l'estètica. Tu m'agrades, tu no. Els éssers vius que he arrancat i marginat de la resta han anat directament a la pila a punt per encendre foc. No un foc per fer paella o carn a la brasa, només un foc que té com a únic sentit de ser la destrucció, la eliminació definitiva d'allò que no m'és agradable a la vista. M'he mirat les “males” herbes i he pensat que potser algunes d'aquestes són les mateixes que a Vietnam una noia que ens acompanyava un dia, mentre ens dedicava els honors que els turistes requereixen, recollia amorosament per posar-les després a l'olla i fer-ne una d'aquelles delicioses sopes.
A la foto un petit tros amb les herbes arrencades. L'Enric replegant les fulles seques, aquestes sí sense vida, i l'Unda com sempre remenant la cua. Darrera el petit tros netejat es pot observar la quantitat d'herbam que encara queda per “seleccionar”.
Quasi les nou del vespre, ai, hora de sopar i anar aviat al llit per tornar demà a treballar, amb el mateix ritme i el mateix interès que si no tingués al damunt l'espasa d'aquest 5%. Perquè la repulsa al 5% passa per totes les vagues i manifestacions que calgui, però no passa per abandonar la responsabilitat de la feina.
Vaig una mica estressada, certament, aquests dies. Potser perquè no visc a l'Índia. Potser perquè a banda de la feina de cada dia ara toca dedicar unes hores al jardí, ple d'herba que ha crescut indiscriminadament amb les pluges, i que no hem netejat abans, precisament perquè plovia. M'he apuntat a un curs d'aquests virtuals i encara no he obert la pàgina ni fet els deures que segurament, no ho sé perquè no he obert la pàgina, estaran ja fora de termini.
Sí, aquí no hi ha temps ni espai, però són quasi les nou del vespre d'un dia primaveral i magnific a Les Borges del Camp, és 19 de maig i jo vaig estressada.
M'he passat la tarda arrancant herbes, d'aquestes que amb les pluges han crescut indiscriminadament arreu. He sortit amb un cossi i he començat a decidir, tu sí, tu no. He omplert el cossi i m'he mirat les “males” herbes. Éssers vius, vulguis que no, a qui estroncava la possibilitat de créixer. No he fet discriminacions en funció de cap altra raó que l'estètica. Tu m'agrades, tu no. Els éssers vius que he arrancat i marginat de la resta han anat directament a la pila a punt per encendre foc. No un foc per fer paella o carn a la brasa, només un foc que té com a únic sentit de ser la destrucció, la eliminació definitiva d'allò que no m'és agradable a la vista. M'he mirat les “males” herbes i he pensat que potser algunes d'aquestes són les mateixes que a Vietnam una noia que ens acompanyava un dia, mentre ens dedicava els honors que els turistes requereixen, recollia amorosament per posar-les després a l'olla i fer-ne una d'aquelles delicioses sopes.
A la foto un petit tros amb les herbes arrencades. L'Enric replegant les fulles seques, aquestes sí sense vida, i l'Unda com sempre remenant la cua. Darrera el petit tros netejat es pot observar la quantitat d'herbam que encara queda per “seleccionar”.
16 comentaris:
Se ve que ha salido el sol brillando para tod@s, que hoy tambien me ha tocado limpiar el jardín. A mi no me vienen pensamientos sobre la destrucción de las malas hierbas. Mas bien nada se destruye, sino que se transforma. Lo arrancado será abono que dará vida de nuevo a la tierra, y en la cadena sin fin cada cual acomoda su espacio hasta que le toca dejárselo a otro ser.
No te mires a ti misma, Magda, como juez parcial e inclemente de las hierbas, sino como yo te veo, una especie de druida que, con Enric,cuida y revive para todos nosotros ese espacio mágico que es Torre Sants.
Petóns, bicos, muxu
otalment d'acord amb el que diu la Meiga! El que és bastant clar és que tenir un jardí com el vostre (i com el que té la meiga) suposa feina. Fulles seques, males herbes, poda d'arbres, recollida de belles flors per posar-ne algunes en un jerro…etc. Deu ser una feina emprenyadora i sobretot, cansada però el resultat sempre és benvingut en aquest "espai màgic" que diu la Meiga. La llàstima és no tenir un bastonet màgic que netegi el jardi. Avui t'emprenyes per aquesta feinada però demà o demà passat thi passejeràs i seuras a l'hamaca tot llegint un llibre i gaudiràs de tanta natura un cop neta. I no sols aixó, sino que convidaras als teus amics i aquets en gaudiran encara més (entre altres coses, per que no han tingut que cullir les males herbes! jejeje). Animus i una forta abaçada!
Y yo me quejo de las cuatro plantas que tengo que cuidar, pero tambien tengo que decir que me encanta ver como esta la terraza de flores .Quiero conpartir con vosotros que hoy mi sobrino Didac cumple 15 años. Recuerdo cuando lo fuimos a recoger al aeropuerto recien nacido y tan esperado por toda la familia.bueno un besazo.
Potser no toca aqui, però es que no sé on dir la meva.
Es una pena que devant d'algunes manifestacions populars l'exèrcit jugui el paper que ha jugat a Bangkok i altres parts de Thailandia. Pitjor encara en aquesta situació on molts dels concentrats "camises vermelles" eren familiars dels soldats i fins i tot on hi havia alguns soldats i comandaments amb els concentrats.
La situación, pero, no queda gens resolta desde el meu pobre punt de vista, doncs el govern seguéix sen un govern impossat pes militars ara fa uns anys i per tant molt lluny d'una solució democratica. Un dia o altre els ara "dispersats" tornaran; d'una manera o altre i exigiran un govern democratic. El més greu és que els morts -gent pobre de les zones rurals del pais- i algun que altre periodiste i fotògraf ja no podran tornar.
Es un cop molt greu a la dignitat d'aquestes persones concentrades, dons si bé ara han acceptat la rendició, tornaran. Es evident que no podien enfrentarse als tanqs i a les armes automàtiques. M'ha fet escalfrets veure l'imatge dels tanqs pujant i destrossant les barricades. Tornaran, i no se quan ni quans, però això és una guerra entre germans i té molt mala pinta. Ho sento de veritat per aquest poble thailandès que sempre ha sabut rebre a tothom amb un somriure i a on hi tinc bons amics.
I tant que toca Josep, aquí i on vulguis, però aquí, segur. De fet jo vaig pensar alguna cosa semblant veient també aquelles terribles imatges dels tancs avançant. I vaig pensar que d'haver estat allà darrere les barricades amb la càmera a la mà com tu, de tenir gent coneguda ... entenc perfectament els teus calfreds, entenc la ràbia, sempre que un de fort ataca d'aquesta manera a un de més dèbil, sempre, i especialment quan s'ataquen com molt bé dius, entre germans. Una guerra és una cosa terrible, i quan és civil és més terrible encara. No, els morts ja no poden parlar, però algú parlarà per ells, com sempre, segurament tornarà aquesta gent brutalment silenciada, i no sabem si el millor és que tornin o és que es sotmetin per no patir més morts, però algú va dir que de vegades la pau no és més que por. Gràcies per parlar aquí Josep. Vaig estar a punt ahir de fer una entrada sobre Tailàndia, però ho vaig deixar més lait. Quan parlava de les herbes que arrenco i llenço al foc, d'alguna manera volia fer un símil amb la cruesa d'una vida on algunes persones, de vegades, arrenquen brutalment altres, que no els agraden, que els molesten per complir determinats objectius. Arranquen d'un espai, els llencen al foc, o els llencen els tancs ... Quan alguna cosa no ens va bé el fort sempre té la violència a favor seu. Massa vegades. Sí Josep, hem de parlar.
A mi em passa una cosa semblant quan arrenco les "males" que creixen al costat de les "bones". Al cap i a la fi, no és un prejudici, això de les males i les bones herbes? Tinc un test a la terrassa amb males herbes. Les vaig arrencar al bosc i les trobo precioses.
Tan lliures que ens pensem que som i tants prejudicis que tenim amb tantes coses...
No vull parlar de violència, avui no, sisplau...
Podeu veure magnifiques fotos de la revolta de Bangkok aqui:
http://www.boston.com/bigpicture/2010/05/crackdown_in_bangkok.html
...hola,ara feia dies que no passava per aquí i és que, desprès d'aquest hivern i principi de primavera,tinc, a banda de les males herbes,tal quantitat de plantes que salvar, coses per reparar,etc...que, en fi, hauré de fer una llista un altre cop i anar fent; darrerament he fet una bona apretada...la metàfora de les males herbes ja te la havia entes, tot i això algunes males herbes amb potes jo les enviaria de missió espacial, posem-li aaaaaa Júpiter?...a mi el tema del 5% no em preocupa gaire, a veure, ja saps que de rica no en soc pas,però si cal col.laborar a mi m'està be; el que no puc suportar és que aquells senyors que juguen amb l'economia mundial com si fossin "canicas",no tornin part del que han robat o estiguin directament a la presó...avui he hagut d'anar a un curs laboral d'aquells que ens fan tan savis, perquè com deia el filosof: és de savis dubtar, i dubtant amb un munt d'interrogants és com sortim tots plegats després de sis horetes de filmines llegides...abans d'ahir varem anar d'excursió amb les nenes des de Roses fins al monestir de St Pere de Rodes, tot carenant i amb tramuntana (!!!), preciós, varem arribar a Roses a les vuit del vespre amb els ulls desorbitats, però preciós, això si varem dinar com a reines al restaurant del monestir amb vistes al Port de la Selva, simplement preciós...ara me'n vaig a preparar dinars per aquests dies de guàrdia...sempre petons
Ja ho sabeu, practicament tots, per si queda algu, ja estic pain el viatge. Aquest cop m'ha costat més de posarme al dia: i aixo que ja no treballo. petons a tots
Doncs, Josep i Meiga, estic terriblement cansada, demà paella per trenta, amb les families d'una banda i l'altra i amb un iuiu tremendo, em sembla que m'hauré de prendre alguna tila. No sé perquè sóc tant idiota amb aquestes coses, sempre em sembla que no em sortirà bé, amb lo diver i fàcils i sense compromís què són les calçotades.
Anna la teva terrassa, què té més de quatre plantes és magnifica i en el teu cas que puguis cuidar-les i t'agradi és tota una felicitat suposo que per a tu i per nosaltres que ens agrada veure que ho pots fer i que estàs animada per aprendre a fer funcionar un ordinador, que ho fas, que hi ets, m'encanta veure't
Dolors, hola, ja has aterrat? A veure si comencem a trobar fotos en algun lloc.
M'encanta això dels testos per les "males" herbes que fa l'Arare potser ho posaré en pràctica.
Josep el vídeo acollonant ... sense paraules.
I Marta, m'encanta (veig que m'encanten moltes coses) veure que sempre m'entens i que sempre tens alguna frase amb la que em sento en total complicitat. D'acord amb allò de Júpiter, però ep, tots hi hem de ser, mecatxis d'ena a aguantar. I a mi tampoc m'importa especialment el cinc per cent, tampoc sóc ni seré rica, també em posa molt nerviosa veure com la gent fa tants escarafalls pel seu cinc per cent, a mi ni un cèntim, a mi ni un cèntim, la resta és igual, i la resta, que és el que importa, sí, continuen jugant amb la economia mundial ...
Ep me'n vaig que demà m'espera una dura jornada i estic amb un iuiu, en realitat no sé si és exactament això, és la poca confiança, gens, amb algunes persones que ... hi ha dues cunyades concretament que .... uf família, algunes vegades... I perquè em preocupo tant? si no els agrada que no tornin, au ....
I Marta
Aquest I Marta del final no sé que nassos hi fa ni d'on ha sortit ....
Naturalment ha anat força bé, "elles" s'han comportat que ja és molt i crec que els altres s'ho han passat agradablement, al menys això han dit i així m'han fet sentir. Ja ho deia jo ... no sé perquè em preocupo tant. No he fet fotos, suposo que estava massa acollonida, però l'Enric sí que n'ha fet algunes que, com sempre, són al flickr
Felicidades entonces por haber "pasado la prueba familiar". Te comprendo perfectamente, bastante nos llega con el "control de calidad" en el trabajo como para tener que pasarlo en casa.
He estado días sin entrar y ya veo que este hilo ha crecido y ha dado para refelxionar sobre muchas cosas. Aunque no haya contestado en su momento, sabeis que me sumo a cuanto decís... Hablar del Principio de exclusion por competencia, o del reciclado de la materia y energía , para un ecosistema está bien. Pero no está nada bien cuando eso se aplica sin más a colectivos humanos... No servirá de mucho nuestra solidaridad virtual para arreglar los problemas en Asia, pero al menos no silenciar las cosas más de lo que están.
Més fots de la guerra de Bangkok aqui: http://blogs.denverpost.com/captured/2010/05/19/captured-protest-leaders-forced-to-surrender-in-bangkok-thailand/
Un entrevista que val la pena llegir:
http://periodismohumano.com/en-conflicto/el-gobierno-tailandes-debe-ser-castigado-por-sus-violaciones-de-los-derechos-humanos.html
Jo hauria d'anar a l'Índia o a qualsevol lloc que encomanés serenitat, però em temo que el nostre estrés és crònic, vols dir que allà no patiríem encara més?
Com que no tinc jardí, m'estalvio la feina!
Publica un comentari a l'entrada