Castellfort encara és al mateix lloc que fa quaranta anys, i que en fa cinquanta, quan hi passava els estius, quan amb altra canalla m’enfilava per bancals, escalava murs de pedra seca i roques, pujava i queia del trill mentre l’avi feia córrer cada vegada més els matxos a l’era, aposta perquè xiquetes i xiquets s'ho passessin bé, primer i bàsic objectiu abans que reposar del cansament, abans gairebé de la correcta separació dels grans de la palla per recollir el blat que era la única font d’ingressos de la família .
Castellfort encara és al mateix lloc, altiu damunt les roques. Però hi ha apartaments on abans hi havia eres, males herbes on abans hi havia espigues, garatges on abans hi havia corrals i granges on abans pasturaven els ramats. Les pudors de les granges arriben al mirador de la carretera, allà on abans es flairava espernallac o farigola. Diuen que algunes hauran de tancar, només les que fan “producció” més industrial mantenen beneficis. També diuen que algunes persones que treballaven a la Marie Claire, la fabrica de mitges de Vilafranca, han estat acomiadades.
Castellfort està de festes, com cada any per aquestes dates. Els nois del poble juguen amb joves vaquetes que no entenen el perquè de tot plegat i de vegades se’ls miren i mugeixen com si els volguessin preguntar com és que no
corren i es persegueixen ells amb ells si tant els agrada. Abans les vaquetes acabaven estocades pel més intrèpid. Ara, com a mínim, tornen a casa seva, a pasturar, fins que un altre poble les lloga.Castellfort està de festes. Hi traiem el nas amb la família com cada any per aquestes dates. El nas i la resta del cos. Per recordar, amb d’altres que també són fora i tornen aquests dies com nosaltres, com n’érem de feliços quan el blat era la única font d’ingressos. El blat i la roba que feia la tieta, la modista del poble, darrera uns porticons amb finestrals sempre oberts per acollir les dones, les que hi anaven a cosir i les que hi anaven per sentir els seus consells que no tractaven únicament de costura. Hi ha una porta moderna, ben tancada, on abans hi havia la dels finestrals. Hi ha una terrassa amb barana de ferro on abans hi havia un balcó de fusta.
El poble està de festa i els carrers fets per ser trepitjat per bèsties de càrrega són plens de vehicles que barren el pas. Hem arribat massa tard i es fa gairebé impossible trobar un forat per aparcar. Decidim deixar el cotxe damunt la vorera, davant de casa la Mercedes, de moment, ben arrambat a la paret perquè si un altre ha de passar ho pugui fer. A la paret hi ha una bicicleta que apartem lleugerament, suposem que és la del Jordi, el fill petit de la Mercedes.
Tornem al vespre, després d’un passeig pels bancals, després de veure pedres caigudes on abans hi havia murs de pedra seca ben compactes. Al neteja parabrises del cotxe el Jordi ens ha deixat una nota “la meva bicicleta era aquí abans”
4 comentaris:
Es inevitable recodar con nostalgia los espacios de nuestra infancia, sentir ese antes y ese despues que nos marca de manera tan nítida el paso del tiempo, lo que hemos dejado atrás en el camino...
Hace justo una semana me tocó de viajar a mi tambien por lugares que hacía 30 años que no pisaba. Temi sentir algún contraste excesivo, alguna decepción irremediable. Y para mi suerte, los rincones más significativos los encontré casi igual. Fué hermos poder estar alli y decirme a mi misma, al suelo ya los pinos: "Aqui estoy otra vez, para deciros que en todo este tiempo he tenido de todo pero no me puedo quejar, casi puedo decir que encontré más o menos lo que buscaba"... Ojalá que todos podamos reencontrarnos en positivo con los viejos lugares, más allá de los cambios y las cicatrices.
veig que a la xarxa som molts amb les mateixes inquietuds o semblants. No em sento tan sola :)
Ja en som tres! Suposo que és cosa de l'edat, jo, quan vaig al poble del avis i de ma mare abans de casar-se, em falta el corriol on em perdia entre les bardisses, el camí entre plàtans i alzines velles que menava a la font, tampoc hi ha eres, ni pallers, ni aquella flaire de camp i terra antiga...em falta el ruc de l'avi, i ara no m'enfadaria si em fes traginar fems el meu oncle que li feia tanta ràbia que nosaltres volguéssim estudiar quan, on s'és vist, que els fills dels noningú no treballessin com déu mana...
Ai, això és remember, oi?
Petons, Magda, guapa!
No tinc clar si els canvis als pobles son per bé o no. A hom li agradaria trovar les coses tal i com les va deixar de petit però això nomes passa als nostres records, doncs tot canvia i nosaltres tambe. Els anys es noten arreu i el temps passat nomès resta en el record. Tot i aixi penso que és bonic tornar i recordar. I... De tota manera, si hi ha temps passat vol dir que anem endevant. Vol dir que hem fet cami.
Publica un comentari a l'entrada