No fa massa calor per ser agost

Dimarts, 20 de Muharram de 1431 al calendari islàmic. No ha fet massa calor per ser agost. Vaig i vinc de la feina amb la ràdio engegada. Catalunya Informació. Que sí Ferrovial no ho sabia, que si Convergència no ho sabia. Què ignorants que ens tornem tots plegats algunes vegades!Un palestí assassinat a Gaza, petits incidents de cada dia.

S'encén el pilot de la benzina i ja he passat la benzinera. No torno pas enrere, hauré de fer camí cap allà i després de nou cap aquí amb el poc líquid que queda al dipòsit. Podia haver mirat abans l'agulla, sóc despistada i poc curosa de mena. Freudianament torno cap al pare i el recordo fa uns quinze anys, uns dies després de donar-me el seu cotxe, quan el pàrkinson ja no li permetia conduir, em va preguntar si s'encenia el pilot de la benzina. Sí, si que s'encén, li vaig dir jo. Es que jo en els sis anys que fa que tinc el cotxe mai no l'he vist encès. Era la seva manera de fer-me sentir una mica culpable.

Amb el pilot encès, de tornada, Catalunya Radio. Converses. Com que han presentat la convidada abans de posar-m'hi no en sé el nom. M'agrada com parla i l'escolto amb atenció. Deu ser la dona de l'Ernest Lluch penso, i li ho cometo després a l'Enric, quan sortim a caminar pel camí de Riudoms. És un camí encimentat, a banda i banda masos i gossos que borden. Al fons el mar, tant al fons, i amb tanta llum, que no el puc fotografiar, he fet un parell d'intents amb la màquina, però queda borrós, no m'agraden les imatges i les esborro quan arribo a casa.

Oliveres, bàsicament, la majoria ben cuidades i plenes de fruit. Altres ja abandonades. Alguns cirerers, avellaners i ametllers. Ara l'ametlla es tendra. Com m'agraden les ametlles tendres! L'avia, a Castellfort, me les feia pelar per fer magdalenes i jo me'n posava tantes a la boca com al plat. Estiro la mà cap a la branca que cau al camí. Només una, només una, diu l'Enric. N'agafo dues i me les poso a la butxaca. Una mica més enllà torno a estirar la mà i ja en tinc quatre. El fruit que cau al camí és per al peregrí. Sí ningú no ha dit aquesta frase abans que jo ho hauria d'haver fet.

Fa mil anys Catalunya era bàsicament islàmica, perquè els àrabs no es van quedar a l'Ebre. Bé, fa mil anys Catalunya encara no existia. Aleshores allò del mil·lenari? I abans dels àrabs les terres que ara formen Catalunya no eren cristianes, ben poques persones s'havien batejat mil anys abans d'aquell any que ens van dir que érem mil·lenaris. Només a les grans ciutats, on hi havia bisbes, on l'església començava a controlar. Oh benvinguts passeu passeu, els van dir els nostres ancestres als àrabs, perquè creien, deia la persona convidada al “converses” que hi guanyarien, i tenien raó, afegia. Com m'agrada que em “desmuntin” la història oficial! Com m'agrada que m'expliquin que no som tant cristians com diuen i volen! Que hi ha molta més diversitat en la sang, en definitiva.

Crec que devia ser la dona de l'Ernest Lluch li comentava a l'Enric mentre caminàvem cap a Riudoms, però hem girat cua abans d'arribar-hi. Al front, massa llunyà, massa il·luminat per retratar-lo, el mar. I a la dreta m'ha cridat l'atenció una tanca. No era una tanca de pedra, ni de filferro, ni de xiprers, ni de canyes. Era una tanca feta amb pomeres. L'he trobada original i molt bonica. Les pomes, algunes vermelles, feien goig, però no he estirat la mà, de fet no hi arribava.

Totes les cultures monoteistes tenen alguna cosa de dictatorial deia aquella dona que devia haver sigut la de l'Ernest Lluch. Ho miro quan arribo a casa, i sí ho era, però ja no li tornaré a dir la dona de l'Ernest Lluch, es diu Dolors Bramon, experta en islamisme, havia llegit alguna cosa d'ella, m'ha agradat escoltar-la.

Mentre m'aprenia el nom de la Dolors Bramon, l'Enric es “sucava” a la bassa. Deia, ai, ai, que freda. Jo no he intentat posar-m'hi.