Alguien tendrá que pensar más allá de las ruinas...
en la necesidad de un “jardín”.
Alguien tendrá que ser fiel a las plantas aromáticas
y a los alimentos.
Alguien tendrá que aliviar los quejidos de dolor
con las ocurrencias de la risa.
És un dels poemes que ha vestit l'arbre durant la setmana de la poesia. La Rierada de poemes ha inundat el poble, ho hem aconseguit. Potser no ha arribat a tothom. Potser ho haguéssim pogut fer millor, però ho hem fet. Més enllà de les ruïnes. Petits jardins amb aromes. Plantacions humils de paraules de pau i de esperança. Somriures, més enllà de les ruïnes.
I el 29-S vam sortir al carrer, i vam cridar, en convenciment, que una altra política econòmica és possible, més enllà dels interessos que amb proclames mediàtiques quasi ens fan creure que tot és obra d'uns quants “vagos y maleantes” que viuen panxa contens amb el diners que no cobren els pensionistes, que era la por qui havia abaixat les persianes i no la crisi o senzillament, també, la voluntat de ser-hi, fidels a les plantes aromàtiques.
I som on som, va dir el poeta. Som a la tardor, no se'ns escapa, i també sabem que ens caldrà suportar un llarg hivern. I que ens fan por les ruïnes.
Algú haurà d'alleujar els gemecs de dolor amb les ocurrències del riure. El pare Enric sap fer-ho, n'és especialista. Avui ens ha explicat una altra història que bé podria situar-se en la categoria de les ocurrències del riure que ofeguen gemecs de dolor.
Hem tornat a situar-nos en aquells anys negres de la memòria que ens pertoca. Ens ha convidat al mas dels seus avis paterns, un mas on tota la família si va encabir l'any 1937 per fugir de les bombes que queien damunt de Reus. La fàbrica d'avions feia la ciutat especialment vulnerable. Els xatos, els deien als avions fabricats a Reus amb llicència russa. Biplans molt manejables. Capaços, si el pilot en sabia una mica, de mil cabrioles per esquivar l'enemic.
El promès d'una de les cosines del pare Enric en sabia més que ningú de pilotar xatos. Un dia la cosina va anunciar que pugessin tots al terrat del mas perquè passaria el promès i els faria una exhibició. Era la manera com aquell aviador havia decidit presentar-se a la família de la seva xicota. I la família va acceptar el fet, i se'n va sentir orgullosa, i van convidar els veïns a l'efemèride.
El promès de la cosina del pare Enric que no coneixia el mas i que tenia com a única referència que hi havia un camp de tenis es va equivocar de lloc i va cabriolar una estona damunt d'un altre mas que tenia el camp de tenis més gran que el dels avis del pare Enric, però que era buit. I el promès de la cosina del pare Enric va quedar, per uns instants, desencisat amb la imatge d'un terrat sense persones que aplaudissin
De lluny, nerviosos, els familiars de la promesa de l'aviador, se n'adonaren de l'errada i van estudiar, a corre cuita, tota mena de possibilitats per fer-se visibles al cel, al menys al tros de cel que es dominava des de la cabina de pilotatge del xato, d'aquell magnific avió de l'exercit republicà que tan bé sabia esquivar els caces enemics.
Contava el pare Enric que el seu oncle va obrir un paraigües i va pujar a la barana del terrat tot agitant-lo, i que li va fallar el peu i es va quedar fent el pi amb les mans a la cornisa exterior, i que el van haver de tornar a pujar estirant-lo per les cames.
Alguns joves van trobar una enorme bandera republicana i es van enfilar damunt de la torre del terrat per onejar-la. I llavors, altiu, va aparèixer el xato, planejant, acostant-se cada cop més al terrat del mas, acostant-se molt, tant que algú es va ajupir i a molts altres els bategava el cor amb força, potser amb una mica de desconfiança. Tant que va arribar a tocar amb una ala la bandera republicana. Tant que es va emportar la bandera i amb aquella estela va fer les millors piruetes, allà dalt, senyorejant república. I tothom va aplaudir i aplaudir. I tothom va felicitar la núvia.
I en aquest punt el pare Enric acaba la història, una història que com totes les que ell conta acaba bé i que pretén poca cosa més que arrencar uns somriures. Però jo no me'n puc estar i li pregunto: Què va ser d'aquell promès? -Va morir uns mesos després- diu ell, amb la veu una mica baixa, pronunciant depresa, i com si no tingués cap importància- el va atrapar un messerschmitt alemany.
en la necesidad de un “jardín”.
Alguien tendrá que ser fiel a las plantas aromáticas
y a los alimentos.
Alguien tendrá que aliviar los quejidos de dolor
con las ocurrencias de la risa.
L'autor d'aquest poema, un dels que ha vestit l'arbre durant la setmana de la poesia a Les Borges del Camp, va morir uns mesos després d'escriure'l.
Hem entrat a la tardor i sabem que l'hivern serà llarg. Més enllà de les ruïnes, algú haurà de pensar en la necessitat d'un jardí.
5 comentaris:
Chance se abrió paso hacia la salida entre una multitud de parejas de bailarines. En sus ojos subsistía aún la imagen tenue y borrosa del gran salón de baile, de las bandejas de bebidas en el buffet, las flores de muchos colores, las botellas brillantes, filas y más filas de copas rutilantes. Alcanzó a ver a EE en el momento en que la tomaba en sus brazos un general muy alto, lleno de condecoraciones. Pasó entre los flashes de los fotógrafos como a través de una nube. La imagen de todo lo que había visto fuera del jardín se desvaneció.
Chance estaba desconcertado. Reflexionó y tuvo ante sí la imagen empañada de Chauncy Gardiner recortada en un charco de agua de lluvia estancada. Su propia imagen también había desaparecido.
Atravesó el vestíbulo. Por una de las ventanas abiertas entraba el aire helado. Chance empujó la pesada puerta de vidrio y salió del jardín: tensas ramas plenas de nuevos vástagos, gráciles tallos cargados de pequeños retoños se elevaban al cielo. El jardín estaba en calma, sumido aún en el reposo. El viento arrastró unas ligeras nubecillas y la luna brilló en todo su esplendor. De vez en cuando, se oía el susurro de las ramas que, sacudidas ligeramente, dejaban caer pequeñas gotas de agua. Un soplo de brisa descendió sobre el follaje y buscó abrigo entre sus húmedas hojas. Ni un solo pensamiento turbó la mente de Chance. La paz reinaba en su corazón.
Desde el jardín | Jerzy Kosinski
Una història molt bonica. He passat una bona estona llegint-la. Magda, em poses les dents llargues del bé que escrius!
A vegades val la pena esperar uns deis per despees, tenir una entrada com aquesta! Mala sort la del aviador i la dels xatos (ditxosos alemanys!). En aquests temps que vivim, de crisis i del per què d'aquesta crisis, no ve gens malament una mica de poesia, gens malament! Aire fresc!
sempre hi ha d'haver algú que pensi en el jardí, en la intendència, en els somriures... i, generalment, sempre hi és. Només cal trobar-lo (a).
saps què? de vegades m'agradaria tenir el do de l'ubiquïtat. (ara no sé si ho he escrit bé, digues-m'ho tu)
:)
Efectivamente, aire fresco. Nunca dejes de ocuparte así de bien "de las plantas aromáticas", Magda.
Publica un comentari a l'entrada