Dificultats per volar o de l'estat d'alarma i altres declaracions

Com a bons gregorians ens acostem al Nadal. Llumetes pels carrers criden a les compres i nosaltres no hem completat la llista dels que han de ser “regalats”. Vaig al caixer automàtic que encara escup,  estem a començaments de mes. No cal que imprimeixi cap justificant, però ja que hi som que mostri el saldo a la pantalla. M'esgarrifo, no m'arribarà per completar la llista encara no feta però més o menys prevista. Fa fred i la neu paralitza la sortida d'alguns avions. Més allà de la neu els controladors en muten una de grossa.

No necessitem avions per anar fins a Les Voltes, a tres quilòmetres de casa, passant per les obres de la variant. És un plis plas anar i tornar. Un plis plas era, tot just l'any passat, avui he arribat rebentada. Estic cansada, darrerament em costa mantenir el ritme.

Llegeixo una mica. Com s'ens va acudir als del club de lectura proposar justament La mare de Gorki? Per a mi s'ha convertit en una pràctica masoquista. Vaig llegir aquest llibre a la meva adolescència, o durant els primers anys de la joventut que és gairebé el mateix. Me'l vaig tragar amb tanta avidesa que el recordava com un llibre curt, de lectura fàcil per a un cap de setmana. Ara em queda tant lluny tota aquella fe! Cada pàgina és una bufetada del que no ha pogut ser. De les il·lusions destripades i amuntegades en contenidors no reciclables.

Al tornar de Les Voltes hem agafat el camí de l'ermita. Cada dia la veig més petita darrera el mur que aguanta la nova carretera per on els cotxes podran córrer més. M'estiro al sofà, un cop a casa. L'Enric fa clic i la petita pantalla s'omple de gent emprenyada amb ganes de volar lluny i de presa.  Es queden petits els grans vestíbuls dels  aeroports que aviat passaran a mans d'empreses privades. La gent necessita volar i els controladors els han fet la guitza. La meva imaginació també volava, fa molts anys, la primera vegada que vaig llegir La mare. Ara alguna cosa la manté a ras de terra. Un altre tipus de controladors segurament. Han passat els anys i he perdut la capacitat per analitzar qui som i on som. Ja no puc volar, però no vull quedar-me quieta. No renuncio a caminar, a veure les curvatures dels vols dels estornells i alguna àliga solitària que es desplaça majestuosament. No hi ha avions al cel que des de damunt de l'arbre més alt vigila l'esparver. Encara queden oliveres, i moltes olives a punt de collir. Els tomàquets han perdut el seu gust i suquen poc, però encara són vermells i amb l'oli dels pobles del Camp fan el millor acompanyament per al pa.

Em faré pa amb tomàquet per sopar i oblidaré per una estona que estem en estat d'alarma, el primer estat d'alarma en democràcia, diuen, oficialment és cert i m'esgarrifa. Potencialment, com a funcionaria puc ser requerida a treballar fora d'hores, això i moltes coses més. No afectarà als drets de les persones aquesta declaració, diuen, és només per obligar els controladors a treballar. No és personal de la meva simpatia, però m'he mirat la llei i no hi veig la constitucionalitat de la declaració. Un estat d'alarma és cosa seria i pot afectar, sí, als drets de les persones. No ho farà aquesta vegada, potser no, en tot cas no més del que ja estan afectats sense declaracions afegides, però ens estem acostumant massa a rebre declaracions d'excepcionalitat de la mateixa manera que rebem la pluja. Una declaració d'estat d'alarma no és cap fotesa, com no ho és la privatització dels aeroports, ni la llei de partits, ni la rebaixada de les pensions, ni el més que probable allargament de l'edat de jubilació, ni el gir del vot cap al conservadorisme de les darreres eleccions. Com si sentíssim ploure, de vegades, una mica més d'humitat, una nosa que potser passarà, a veure si aconseguim més impermeables.

M'agradaria volar, com quan era jove, ja no ho intento. Només vull poder seguir caminat i veure el vol dels estornells, que no em posin més murs que tapin la vista de l'ermita i que les oliveres continuïn ben farcides. Em mantinc a ras de terra, els controladors dels meus vols no em deixen aixecar-me. Potser algun dia tampoc podré caminar i no hi haurà vols d'estornells perquè no hi hauran arbres. Sembla impossible, oi? També ho semblava fa uns anys que abaixessin les pensions o allarguessin l'edat de jubilació. De les conquestes aconseguides, dèiem, no es pot tornar enrere. I ara, com si sentíssim ploure. Els meus veïns voten conservador, també alguns que veuran rebaixades les seves pensions. ICV es felicita perquè “ha perdut poc”. On som? He perdut tota capacitat analítica. Estic massa cansada segurament. Demà tornarà a sortir el sol i el dilluns farem camí altra vegada pels vols del Montsant. M'acabaré de llegir La mare.