diumenge, 27 de març del 2011

No a la guerra

No, no plou. Hi ha sol a Les Borges i a l'Empordà, i tot (o quasi tot) continua cap endavant (o cap endarrere). Avui la Santi haurà pogut fer una bona calçotada i a prop, molt a prop en el record, queden les de la Torre Sans. Si tanco els ulls, a cada racó de la casa hi trobo un somriure. Somriures d'aquest any, de l'any passat i de l'altre. Somriures de persones amigues i de familiars. Somriures dels primers dies que vaig compartir aquest espai amb l'Enric. El somriure d'avui quan he obert els ulls i li he dit bon dia.

Sí, fa sol, me n'arriba la calidesa per la finestra. Allà fora ja han nascut els primers lliris, les flors més entranyables del jardí, gairebé assilvestrades. Uns quants aquí i uns altres allà, sense ordre, amagats entre els arbres, envoltats  de “males” herbes. Cal endinsar-se en el parterre per trobar-los. Si t'hi acostes somriuen, com les persones amigues, com els familiars, quan fem calçotades i altres farres.  

S'ha deixat sentir la primavera aquest cap de setmana. Avui, a Les Borges, ahir a Ulldemolins mentre compartíem amb la Cèlia un conill amb cargols.

Hi ha pau al meu voltant. M'agrada obrir un bon llibre quan passa això. També m'agrada lliurar-me als records o imaginar desitjos.

-Sap? - digué Jove-. No sé que és millor: el que feia abans, imaginar escenes, o el que faig ara, recordar-ne... Passem mitja vida imaginat i anhelant el futur;  l'altre mitja, recordant el passat.  "L'Home manuscrit" pag 125

M'agrada imaginar, m'agrada recordar, no renuncio a cap de les dues possibilitats. Tampoc renuncio a la flor del lliri que esclata en el present. Vull conservar aquesta pau que no és absent de temors, que no tanca portes d'esperances.

«Hi ha moments en què el temor i l’esperança són una sola cosa, s’anul·len mútuament i es perden en una fosca insensibilitat. Altrament no podríem saber els nostres estimats absents en perill constant i continuar fent la mateixa vida quotidiana.»

Estimats absents en perill constant! No hi ha sol per a tothom, ni pau arreu. Temors i esperances. Difícil o meravellosa (difícil i meravellosa) vida quotidiana   plena d'anhels i de records. I també tan plena de dubtes!

M'agrada llegir un bon llibre quan la pau m'envolta. Però no defujo els diaris, ni els estimats absent en perill, no puc, formen part del meu jo; més lluny, però tan presents com els lliris del jardí. I a mesura que avancen les pàgines del llibre, més encara, mentre giren les pàgines del diari, es van difuminat seguretats. Dubto, sí. Dubto constantment. Puc posar el jersei a la rentadora? És lícit bombardejar ni que sigui per ajudar a fer caure un tirà?

Giro una altra pàgina. Em trobo amb algú que dubta com jo. M'agrada llegir les veus que em confirmem.

8 comentaris:

l'esperit del gat ha dit...

he estat mirant el flickr... m'ha fet pensar en la primera i única calçotada amb amics que vaig fer ja fa uns anys; en la franquesa de les mirades i dels somriures.

Els records i els anhels. I em quedo amb el viure i amb la curiositat.

I si... tant poc hem après que només ens queda la raó de la força?

una abraçada.

josep ha dit...

Els subtes son el pa de cada día! Per a tu i per toa persona "benpensada". Malament dels que no dubten!!! Aquí ha plogut tot el dia. Però veient els teus lliris s'en va tota possible tristor. (tambe les tristors de les males noticies que m'arriben de casa del pare).

Lola Steiner ha dit...

M'ha encantat llegir el teu text, i el del Garcia Montero. Veig que estem tots iguals, plens de dubtes però dient no a la guerra. :)

meiga ha dit...

Despues de días fuera, aterrizo aqui de nuevos, para agarrarme al presente mirando a los lirios en tu compañía.

Gracias por todos los enlaces, las fotos , las reflexiones

Petons , muxu, bicos

I e s u ha dit...

#noalaguerra

santi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
santi ha dit...

Em descuidava! Gràcies per recordar-me Magda, vam tenir un molt bon dia i els calçots...boníssims!

santi ha dit...

Sóc jo la que ha suprimit comentari, en un atac d'indignació se m'havia acudit un mètode una mica "bèstia" per acabar amb dictadors. Diré el mateix però d'una forma politicament correcta. Bé, amb tanta tecnologia i tanta parafernalia, estic segura que hi ha formes d'acabar amb els dictadors sense que calgui vessar sang innocent. El problema és que no deu interessar prou.