dijous, 8 d’abril de 2010

Contrastos


Quan he arribat a casa, cap a les set de la tarda, entrava una llum magnifica per la finestra. He obert els porticons i m'he assegut davant l'ordinador. He pensat en escriure alguna cosa, un dia tan preciós convida a deixar-se anar. Però m'ha fet mandra, com si de sobte el cap s'hagués emboirat, com si encara dugués a dins tota la humitat d'ahir que va estar tapat i no va parar de ploure en tot el dia. M'ha fet mandra, no tenia res a dir... aquesta laxitud. Tampoc no vull posar-me a escriure per “obligació”.

És primavera i han sortit algunes flors que despunten mandroses, com jo. Ahir va ploure i aquest matí quan he sortit de casa el termòmetre només marcava sis graus. He posat la ràdio, com sempre. I, com sempre, han dit moltes coses, algunes, la majoria, m'han emprenyat, altres m'han fet somriure. Podria comentar-les, però de fet ja no les recordo. En passen moltes de coses al món i jo les sento, em provoquen emocions, i les oblido al vespre.

He obert el correu. He mirat el blog. Imaginava que no hi hauria res de nou. M'equivocava. Ha sonat el telèfon. Demà tindrem visita a casa. Coneixeré una persona, això és bo. Espero que faci un bon dia.

En general van ser bons els dies de mini vacances d'aquesta setmana que alguns, els de la boca petita especialment, en diuen santa. Va lluir el sol a Altafulla i al castell de Tamarit. I van lluir els ulls al mirar-nos i saber-nos tots plegats, els que hi érem i els que no hi eren, al dinar del club nàutic.

I vam ser a Poblet i a Montblanc. I va estar contenta la mare. I va tornar a ploure i a tapar-se el cel. I va sortir de nou el sol el dilluns de Pasqua. I la Cèlia va portar una mona (paraula àrab o llatina, no ho sé, que vol dir regal). Ens va portar un regal tradicional la Cèlia, la mona tal com la fan a Flix, res dels nous pastissos imposats amb les figures de xocolata waltdisneianes. I va presidir la taula per a deu persones una escultura del Pablo i vam brindar per ell i vam somriure i plorar amb fotos antigues. Després el cel es va tornar a tapar i va començar a fer fred.

Cap novetat a la feina. M'arrossego fora del llit cada matí. Desitjo fermament estar jubilada cada matí, quan sona el despertador i allà fora fa fred. Però després surt el sol, i començo a treure'm roba de la que m'he entatxonat em plan capes de ceba. I aclareixo algunes gestions, i em concentro en certs informes que acabo sense importar-me que hagin tocat les tres de la tarda. I fa calor quan torno amb les finestres obertes i faig girar les freqüències de la ràdio des de catalunya informació cap a Icat . I em sento lleugera, i correria pel jardí, i faria l'amor. I arriba la tarda, i és fosc quan sopem i és més fosc encara quan anem al llit, amb són després de la televisió, la lectura o les xerrades. I sabem que ens estimem, i ens abracem només, potser alguna besada, i en tenim prou per asserenar els cossos feixucs. Demà ja farem gimnàstiques.

He mirat el blog avui, quan encara hi havia una llum clara a fora. Pensava que igual podria escriure alguna cosa, però estava mandrosa i no tenia tema, no vull escriure per “obligació”. He mirat el blog on no contava trobar res de nou. I m'ha agradat saber que la Miren no volia ser prudent. I m'ha agradat que fos precisament al meu blog que deixés la prudència, aquí, darrera unes lletres escrites en una llengua que ella estima però que encara té dificultats per llegir. Aquí on escriu per demostrar que també hi és encara que ja ho sé, ni que no escrigui.

I he mirat el correu, quan encara hi havia una llum clara a fora. He mirat el correu on no contava trobar res. Però hi havia moltes coses. Hi havia un regal, un escrit d'una amiga que m'agradaria transcriure però no ho faré per reservar la intimitat. Un regal d'aniversari, com una joguina per a un infant, com una joguina per a la nena que duc dins, ara sé que encara hi és, ni que en tingui cinquanta-set. He tornat a ser nena, avui, quan he mirat el correu, quan encara hi havia llum, quan falta poc perquè en faci cinquanta-set.

Hi havia més coses al correu. I s'ha fet fosc en l'intent de contestar-les. És fosc ara. Aniré a preparar el sopar. Potser televisió, potser lectura, potser una xerrada. I es farà tard i tornaré a ficar-me al llit. I demà pensaré que voldria estar jubilada i escoltaré les noticies i m'emprenyaré, i potser oblidaré. O potser no.

7 comentaris:

josep ha dit...

Com sempre, estimada Magda, és tot un plaer llegir-te. Jo m'he passat dos dies al llit amb febra...coses que passen de tant en tant i que a base de paracetamol es curen. Avui és el primer moment que em posso a l'ordinador i tinc tot el ple de llegir-te. Gracies !!!

TERE ha dit...

No dic mai gaire coses però ja saps que et llegeixo. Per mi també es un plaer i un regal.

meiga ha dit...

Pues que acabes de recuperarte de todo Josep... Y Magda,si lo tuyo es pereza, yo también quiero "estar mandrosa" y que me salgan lineas así de sentidas y lúcidas.

Petóns, muxu, bicos.

m. dolors ha dit...

Hola escric des del ordinador petit, espero que vaigi be i pugui escriure les croniques del viatge per les ameriques.
Sempre petons.

Magda ha dit...

Va bé Dolors, va bé ..... Esperem les cròniques, ara ja no et pots fer enrere. Petons i que tingueu un magnífic viatge

miren ha dit...

A mi también me ha gustado tú crónica.Mucho.Me ha gustado porque he sentido al leerla que la vida va y viene, y que ese ir y venir merece la pena, sí, es como cuando yo vulgarmente digo " virgencita: que me quede como estoy",que vulgar! con lo bien que tú has descrito ese péndulo, ese ritmo....
Estoy contenta porque siento que tu péndulo te mece con buen ritmo, te quiero Magda y me gusta como escribes en esa lengua que amo.

Marta ha dit...

...ai,ai,ai,ai,ai ahir era 11 d'abril,feia un sol magnífic i ens varem arribar a Espolla a caçar 4 espàrrecs per fer-ne un arrocet amb carxofes, també vam collir farigola que esta florida i te un aroma que m'encanta...de tot això en vàrem sortir ben esgarrinxats però contents, no ha estat fins aquest matí que he ullat el calendari i sota el diumenge 11 posava: A Magda... estic fatal i no aconsegueixo que el mòbil que tinc des de fa uns mesos (molt mes modern que l'anterior) m'avisi dels aniversaris i sants de la gent que m'estimo (cosa que l'anterior si que feia)...que tinguis un bon any, preciosa...sempre petons