Converses al matí

Ja estem (estan) de campanya i jo encara vagarejo per casa, aprofito el que puc els darrers dies d'unes vacances tardanes que no vaig poder fer a l'estiu. A la tornada de la meva Terrassa natal he trobat la Torre Sans al mateix lloc, una mica més plena de fulles, això sí. L'Enric n'havia tret unes quantes, però en aquesta època per moltes que en recollim les que cauen sempre les superen. Podaran algun dia els plàtans del camí de la Creueta?

He constatat que a la Torre Sans encara se m'esperava, un motiu important per seguir viva. Dels dies passats a Terrassa no és el moment de parlar-ne, hi ha fets que colpeixen tan fort que és millor guardar-los, qualsevol paraula em semblaria vana. Terrassa ha tornat amb mi, com sempre, però aquesta vegada de manera més punyent. Terrassa és amb mi i jo sóc una mica allò que les persones que estimo estan visquen. Prioritat absoluta avui en els meus sentiments. Però encara no m'és possible parlar-ne.

A Les Borges del Camp el temps és una mica fresc a primera hora del matí, però no sentim l'hivern, les temperatures remunten aviat i quan toquen les onze al campanar els termòmetres exteriors ja arriben als quinze graus.Fa vent, però, un vent que es fica al ossos. A les vuit del matí he mirat per la finestra i no n'he estat conscient. Es filtraven els primers raigs de sol i he cregut que per sortir a fora no calia agafar la jaqueta. Tampoc no m'he adonat que encara no era un quart de nou quan he arribat a la Caixa.

Anava tota encongida per allò del vent i un senyor amable m'ha obert la primera porta perquè pogués esperar-me en l'espai entre la primera i la segona que encara era per obrir. Un senyor de rostre afable, segurament veí del poble però que no recordo haver vist mai. L'edat no la puc dir, tota manera, de ben segur en tenia uns quants més que jo, que ja és dir. Vell? No, no se m'acudiria definir-lo com un vell.

El diàleg amb el senyor amable és, després de tot aquest preàmbul, el que realment volia traslladar avui aquí:

Jo -Gràcies, la veritat és que esperar a fora amb aquest vent no ve gaire de gust.

Ell –El vent neteja, s'emporta totes les males cabòries, obres la finestra i el vent escombra les males olors i també els problemes. No veu quin cel? És net i clar. Quan fa vent la vista pot gaudir amb nitidesa de la bellesa del paisatge.

Jo -Certament, els dies clars donen alegria, quan plou o està nuvolat tot es torna més trist.

Ell -Què faríem sense la pluja? L'aigua és un regal. L'aigua fa créixer els arbres que ens alimenten. L'aigua és la primera font de vida. Jo em poso content quan plou.

Jo -De veres que té raó, s'ha de veure així, tots els fenòmens de la natura són necessàries.

Ell -Sí, el vent, la pluja, el fred, el calor. Tot ens ajuda i ens aporta els elements precisos per viure.

Jo -Sí, però de vegades la natura s'encabrita i aquests elements en lloc de fer bé fan mal.

Ell -És que les persones no s'encabriten? Més, moltes més vegades que la natura. És que els humans no ens fem mal els uns als altres massa vegades?  Som part de la natura responem als seus principis, però a la balança del negatiu som els humans els que més pesem.

Jo ja no tinc respostes, han obert la segona porta, el deixo passar i veig com saluda un empleat amb la mateixa afabilitat que m'ha saludat a mi.

Són dos quarts de dotze, el termòmetre exterior ja marca disset. Al Sàhara es continua massacrant i a Catalunya estem de campanya electoral.