Per diverses circumstàncies, ahir, Heisei 21 de gener del 05 al Japó, no vaig poder escriure. Avui m'aixeco tard i una mica cansada. Ahir vaig fer el que feia anys que no feia, ballar i ballar fins ben entrada la matinada. Avui me n'adono que no és com abans, però que de fet encara pot ser com abans.
Ahir, que diverses raons van impedir que m'acostés a aquest ordinador, era 18 de desembre del 2009 a l'Urumea. A Espanya, els diputats havien dit sí als fills desitjats, a Catalunya es va imposar el no als maltractaments dels toros i Copenhaguen, de nou, ens tornava a decebre. Va fer fred tot el dia al Camp de Tarragona i la temperatura del restaurant era tant elevada que havia de fer escapades als zero graus per agafar una mica d'aire.
Ahir, 9 del Muharram del 1430, Haidar finalment era al seu llit, a casa seva, al seu país. La lluita per la independència del Sàhara continua i més que mai continua la necessitat de fer de la defensa dels drets de les persones una raó per viure. Ahir, 9 del Muharram del 1430, quan no havien passat ni 24 hores des del seu retorn, Marroc va tornar a violar els drets humans i va prohibir que ningú s'acostés a casa la Haidar. Però no cal que s'hi amoïni el Moratinos, no se'ns morirà en territori espanyol. Alguns dirigents de Greenpeace passaran els nadals a la presó. Altres defensors de la pau i del diàleg també. Fa fred. No tinc cap termòmetre a mà, no veig neu des d'on escric. Però fa fred.
Ahir, que diverses raons van impedir que m'acostés a aquest ordinador, era 18 de desembre del 2009 a l'Urumea. Hem dit sí als fills desitjats, alguns, algunes, molts i moltes. Busco una mare que em desitgi, deia un pitet a les parets, a finals dels setanta. Cap embaràs no desitjat. No recordo el nom del poble, podria ser un d'aquests de l'Amazònia que quan sigui gran visitaré, encara que crec que era un poble d'Indonèsia, no ho recordo, oblido tan fàcilment els noms i els llocs! Queden les idees. Cultura és allò que queda quan s'ha oblidat tot. Qui devia dir aquesta frase? No ho recordo. No recordo el nom ni el lloc del poble de la llegenda. Una llegenda que explica que les ànimes dels no nats s'arrepleguen dins un pou i escullen pare i mare. Quan el pare escollit s'acosta al brocal li demanen que s'apropi a la dona que ha de ser la mare i l'“assenyali”. D'aquesta manera les ànimes dels no nats escullen pare i mare. Una mare que els desitja, una pare per assenyalar-la.
Potser era a l'Urumea l'ànima del Peru, al febrer del 2004. Hi devia ser mentre el Josep s'hi acostava buscant el millor angle per la foto. L'ànima del Peru devia ficar-se en aquella càmera, el febrer del 2004, i d'allà va passar a la llavor destinada a habitar el cos de la Miren, la dona desitjada, la mare que volia ser, des de feia temps amb tota la força, amb tota la convicció. Busco una mare que em desitgi, deien els pitets de les parets, als finals dels setanta. Volem mares que ens desitgin diuen tantes ànimes a tants pous de tants pobles que en tenen. A Donosti són a l'Urumea esperant una càmera. Hi era, si més no, l'ànima del Peru, el febrer del 2004. Per això no havia sigut abans, quan la Miren es desesperava i creia que potser a ella no li tocava. S'havia de donar la conjunció. Havia de passar el Josep, en aquell moment precís per l'Urumea, buscant un bon angle, sense saber que era allà on l'esperava el millor regal per portar a una mare que desitjava, a la dona desitjada.
I Ahir, que era 18 de desembre del 2009 a l'Urumea, jo no vaig poder escriure aquestes paraules. Però els instants s'enllacen i avui pot ser ahir a Les Borges del Camp. I s'enllacen els llocs i puc ser a l'Urumea, el 18 de desembre del 2009, per acompanyar el Peru mentre bufa cinc espelmes.
Ahir, que diverses raons van impedir que m'acostés a aquest ordinador, era 18 de desembre del 2009 a l'Urumea. A Espanya, els diputats havien dit sí als fills desitjats, a Catalunya es va imposar el no als maltractaments dels toros i Copenhaguen, de nou, ens tornava a decebre. Va fer fred tot el dia al Camp de Tarragona i la temperatura del restaurant era tant elevada que havia de fer escapades als zero graus per agafar una mica d'aire.
Ahir, 9 del Muharram del 1430, Haidar finalment era al seu llit, a casa seva, al seu país. La lluita per la independència del Sàhara continua i més que mai continua la necessitat de fer de la defensa dels drets de les persones una raó per viure. Ahir, 9 del Muharram del 1430, quan no havien passat ni 24 hores des del seu retorn, Marroc va tornar a violar els drets humans i va prohibir que ningú s'acostés a casa la Haidar. Però no cal que s'hi amoïni el Moratinos, no se'ns morirà en territori espanyol. Alguns dirigents de Greenpeace passaran els nadals a la presó. Altres defensors de la pau i del diàleg també. Fa fred. No tinc cap termòmetre a mà, no veig neu des d'on escric. Però fa fred.
Ahir, que diverses raons van impedir que m'acostés a aquest ordinador, era 18 de desembre del 2009 a l'Urumea. Hem dit sí als fills desitjats, alguns, algunes, molts i moltes. Busco una mare que em desitgi, deia un pitet a les parets, a finals dels setanta. Cap embaràs no desitjat. No recordo el nom del poble, podria ser un d'aquests de l'Amazònia que quan sigui gran visitaré, encara que crec que era un poble d'Indonèsia, no ho recordo, oblido tan fàcilment els noms i els llocs! Queden les idees. Cultura és allò que queda quan s'ha oblidat tot. Qui devia dir aquesta frase? No ho recordo. No recordo el nom ni el lloc del poble de la llegenda. Una llegenda que explica que les ànimes dels no nats s'arrepleguen dins un pou i escullen pare i mare. Quan el pare escollit s'acosta al brocal li demanen que s'apropi a la dona que ha de ser la mare i l'“assenyali”. D'aquesta manera les ànimes dels no nats escullen pare i mare. Una mare que els desitja, una pare per assenyalar-la.
Potser era a l'Urumea l'ànima del Peru, al febrer del 2004. Hi devia ser mentre el Josep s'hi acostava buscant el millor angle per la foto. L'ànima del Peru devia ficar-se en aquella càmera, el febrer del 2004, i d'allà va passar a la llavor destinada a habitar el cos de la Miren, la dona desitjada, la mare que volia ser, des de feia temps amb tota la força, amb tota la convicció. Busco una mare que em desitgi, deien els pitets de les parets, als finals dels setanta. Volem mares que ens desitgin diuen tantes ànimes a tants pous de tants pobles que en tenen. A Donosti són a l'Urumea esperant una càmera. Hi era, si més no, l'ànima del Peru, el febrer del 2004. Per això no havia sigut abans, quan la Miren es desesperava i creia que potser a ella no li tocava. S'havia de donar la conjunció. Havia de passar el Josep, en aquell moment precís per l'Urumea, buscant un bon angle, sense saber que era allà on l'esperava el millor regal per portar a una mare que desitjava, a la dona desitjada.
I Ahir, que era 18 de desembre del 2009 a l'Urumea, jo no vaig poder escriure aquestes paraules. Però els instants s'enllacen i avui pot ser ahir a Les Borges del Camp. I s'enllacen els llocs i puc ser a l'Urumea, el 18 de desembre del 2009, per acompanyar el Peru mentre bufa cinc espelmes.
4 comentaris:
GRACIES !!!
Y quien podría no desear un hijo como Peru??... Felicidades, una vez más, por estos cinco y los que quedan por venir,
...els millors auguris per en Peru, que en te exactament 50 i 1 dia menys que en Miquel, que els va fer el 17... tot just ara he acabat els preparatius per aquests dies i demà ja torno a la feina, amb aquesta fredor tan viva que fa (5º al migdia!!!!!), però sense pluja, ni neu...hi ha una assecada terrible; bufona, pot.ser que bufis cap al nord a veure si ens arriba alguna gota d'aigua...sort en tenim dels contes a la vora del foc!...Sempre petons
Us ha tocat la loteria?
Publica un comentari a l'entrada