Va passar ahir, que era diumenge, 26 del Tahsas de 2001 al calendari etíop. Vam anar al cine. També va venir la Cèlia. Vam arribar tard a casa i no ho vaig poder escriure. Ens vam entretenir una bona estona a Les Gavarres, amb les vuit estacions de la pizza, i encara després quan ja no quedava res en els plats.
Avui, 5 de gener al calendari de sobretaula de la feina, si hagués de recomanar una pel·lícula no dubtaria. Es va presentar al Festival de San Sebastià fora de concurs i no va tenir gaire bona crítica. Per què? Diuen que es poc creïble, senyor Trueba. Sí gairebé ningú ja no creu en la bondat, va respondre.
Caminem tots tres a poc a poc a la sortida, cap al restaurant. Callem. De sobte la Cèlia i jo, al mateix temps, ens atrevim a dir, tenim ganes de dir: M'ha encantat. Comencem i acabem la frase al mateix segon. M'ha encantat, ho diem, dual, després d'una estona de passeig silenciós. Comencem i acabem la frase al mateix segon i ens mirem sorpreses. Riem. Ens abracem. Diuen que es poc creïble, senyor Trueba.
“El baile de la Victoria” més que una pel·lícula és un poema, en el ben entés que no seria capaç de definir què considero pel·lícula i què poema. Defineix poesia. No puc. No ho sé. Allò d'ahir, diumenge 26 del Tahsas de 2001 al calendari etíop, era poesia. Encara que per a molts només un estrany puzle que avorreix.
Amb la Cèlia diem, duals: “Aquell ball ... “ Sí només per gaudir de l'escena del ball val la pena tota la pel·lícula. També hi ha el descobriment del mar, el so del galop del cavall ... Però, aquell ball! De vegades sembla que tota una pel·lícula giri al voltant d'una determinada escena.
Caminem tots tres a poc a poc a la sortida, cap al restaurant. Callem. De sobte la Cèlia i jo, al mateix temps, ens atrevim a dir, tenim ganes de dir: M'ha encantat. Comencem i acabem la frase al mateix segon. M'ha encantat, ho diem, dual, després d'una estona de passeig silenciós. Comencem i acabem la frase al mateix segon i ens mirem sorpreses. Riem. Ens abracem. De vegades sembla que tota una vida giri al voltant d'una determinada escena.
Avui, 5 de gener al calendari de sobretaula de la feina, si hagués de recomanar una pel·lícula no dubtaria. Es va presentar al Festival de San Sebastià fora de concurs i no va tenir gaire bona crítica. Per què? Diuen que es poc creïble, senyor Trueba. Sí gairebé ningú ja no creu en la bondat, va respondre.
Caminem tots tres a poc a poc a la sortida, cap al restaurant. Callem. De sobte la Cèlia i jo, al mateix temps, ens atrevim a dir, tenim ganes de dir: M'ha encantat. Comencem i acabem la frase al mateix segon. M'ha encantat, ho diem, dual, després d'una estona de passeig silenciós. Comencem i acabem la frase al mateix segon i ens mirem sorpreses. Riem. Ens abracem. Diuen que es poc creïble, senyor Trueba.
“El baile de la Victoria” més que una pel·lícula és un poema, en el ben entés que no seria capaç de definir què considero pel·lícula i què poema. Defineix poesia. No puc. No ho sé. Allò d'ahir, diumenge 26 del Tahsas de 2001 al calendari etíop, era poesia. Encara que per a molts només un estrany puzle que avorreix.
Amb la Cèlia diem, duals: “Aquell ball ... “ Sí només per gaudir de l'escena del ball val la pena tota la pel·lícula. També hi ha el descobriment del mar, el so del galop del cavall ... Però, aquell ball! De vegades sembla que tota una pel·lícula giri al voltant d'una determinada escena.
Caminem tots tres a poc a poc a la sortida, cap al restaurant. Callem. De sobte la Cèlia i jo, al mateix temps, ens atrevim a dir, tenim ganes de dir: M'ha encantat. Comencem i acabem la frase al mateix segon. M'ha encantat, ho diem, dual, després d'una estona de passeig silenciós. Comencem i acabem la frase al mateix segon i ens mirem sorpreses. Riem. Ens abracem. De vegades sembla que tota una vida giri al voltant d'una determinada escena.
2 comentaris:
ara ja et puc llegir i entrar, no se perque no podia ni com he fet per aconseguir-lo.
petons i fins aviat.
Nosotros tambien fuimos a verla, y también nos ha encantado... Me acordé también del Cartero de Neruda, y maldije un poco la manía que tiene el señor Skarmeta de maltratar a sus personajes masculinos con el mismo final, pero se le perdona por todo el sabor que deja el conjunto.
A mi me ha parecido además de un poema, una hermosa fábula de como la belleza, la inocencia y la capacidad de amar sobreviven a lo mas terrible... Quizás lo que se hayan aburrido con la película será que no creen de veras que la capacidad de amar pueda sobrevivir a todo.
Menos mal , Magda , que no es nuestro caso
Publica un comentari a l'entrada