Ha nevat una mica més amunt, no gaire, les muntanyes del Coll d'Alforja són blanques. Hem encès el foc. Millor no sortir de casa. No tenim gaires coses a fer allà fora, les fulles que ahir vam recollir s'han mullat i no cremarien per molt que ens encaparréssim. Plou, encara que plogui poc. Ens quedem a casa, no tenim res a fer allà fora. A Les Borges del Camp no hi ha consulta.
A Lanzarote tampoc.
La Joset va morir d'una d'aquestes malalties anomenades minoritàries, el Pablo d'una més comú. La Joset havia decidit casar-se amb el Joaquim, no va arribar a temps. Considerava que l'Enric i jo ens havíem de casar i ho vam fer fa exactament un any, però la Joset ja no hi era, el Pablo sí, va ser el testimoni, li va fer molta il·lusió quan li vam demanar, fa cosa d'un any i mig. Ahir m'hagués agradat reproduir la nit màgica de fa un any, però el Pablo no hi era. Amb l'Enric vam anar fins a Cambrils, i vam brindar per nosaltres i per tots i tot el que ens ha fet ser ara aquí, vora d'aquest foc que crema a Torre Sans, a les sis de la tarda d'un dia qualsevol, d'un hivern qualsevol.
Fa anys vaig ser a Lanzarote, l'aeroport és petit i poc confortable.
És fosc darrera la finestra, però si m'hi fixo bé descobreixo un llarg camí ple d'encontres i també ple d'adéus. Quan evoco altres temps em descobreixo en una nostàlgia que no ve del passat sinó del present. És una frase estranya que no sé ben bé què vol dir. Peró és una frase bonica. La diu un dels personatges del Mendoza a "Tres vidas de santos".
Lanzarote és una illa preciosa, s'hi deu estar bé ara que aquí fa fred. Això, naturalment, només si l'estada s'hi fa per voluntat pròpia.
Avui ha nevat a les muntanyes. A Les Borges no hi ha cap consulta popular. Es pot viure sense sortir de casa, fins i tot es pot viure sense sortir d'un aeroport, però no es pot viure sense fer preguntes. Jo em pregunto si el jutge Garzón no se n'ha assabentat que a Lanzarote hi ha una dona segrestada. Sé que és una pregunta absurda, tant absurda com una consulta popular que mai no serà vinculant. En altres temps vaig ser més ortodoxa.
Lanzarote és una illa precisa.
A Lanzarote tampoc.
La Joset va morir d'una d'aquestes malalties anomenades minoritàries, el Pablo d'una més comú. La Joset havia decidit casar-se amb el Joaquim, no va arribar a temps. Considerava que l'Enric i jo ens havíem de casar i ho vam fer fa exactament un any, però la Joset ja no hi era, el Pablo sí, va ser el testimoni, li va fer molta il·lusió quan li vam demanar, fa cosa d'un any i mig. Ahir m'hagués agradat reproduir la nit màgica de fa un any, però el Pablo no hi era. Amb l'Enric vam anar fins a Cambrils, i vam brindar per nosaltres i per tots i tot el que ens ha fet ser ara aquí, vora d'aquest foc que crema a Torre Sans, a les sis de la tarda d'un dia qualsevol, d'un hivern qualsevol.
Fa anys vaig ser a Lanzarote, l'aeroport és petit i poc confortable.
És fosc darrera la finestra, però si m'hi fixo bé descobreixo un llarg camí ple d'encontres i també ple d'adéus. Quan evoco altres temps em descobreixo en una nostàlgia que no ve del passat sinó del present. És una frase estranya que no sé ben bé què vol dir. Peró és una frase bonica. La diu un dels personatges del Mendoza a "Tres vidas de santos".
Lanzarote és una illa preciosa, s'hi deu estar bé ara que aquí fa fred. Això, naturalment, només si l'estada s'hi fa per voluntat pròpia.
Avui ha nevat a les muntanyes. A Les Borges no hi ha cap consulta popular. Es pot viure sense sortir de casa, fins i tot es pot viure sense sortir d'un aeroport, però no es pot viure sense fer preguntes. Jo em pregunto si el jutge Garzón no se n'ha assabentat que a Lanzarote hi ha una dona segrestada. Sé que és una pregunta absurda, tant absurda com una consulta popular que mai no serà vinculant. En altres temps vaig ser més ortodoxa.
Lanzarote és una illa precisa.
4 comentaris:
Aqui tambe ens ha fet fred. Hem anat a la fira de Sta. Llúcia de Zumárraga, al costat d'Urretxu i ens ha nevat mentre passejavem tot mirant els cavalls dels caserios que els pastors ensenyaven orgullosos. Sí, feia fred però si estava bé al carrer, anavem ben abrigats. 3º i la neu es convertia en aigua desseguida. No hi havien consultes encara que en Carles, el meu germá m'anava informant de com anava la consulta a l'Esquirol. 56% de participació. El "Pais" insistia en la poca participació. Al sr. Gazón nomes li interessa quan es pot penjar alguna medalla; si no, no hi ha cas. A Lanzarote, avui, hi deu fer fred, dins el cos ni ha qui encara en té més.
A casa tambe hi estem molt bé després d'un dia d'excurssió, encara que anyoro la llar de foc de les Borges.
Aquesta tarda, tambe, en Carles m'ha trucat per dir-me que el tiet Josep de Cuxà és ingressat (ahir) al hospital. Un mal assumpte! Es l'home més bó que mai he conegut en aquest món (i no n'he conegut cap altre, de món). No sé qué pensa ell ara, pero dessitjo que no pateixi, passi el que passi!.
Felicidades pareja, que lo celebreis siempre.
Aqui tambien hace mucho frio, esta noche helara pues ya estamos casi a 0º, estamos rodeados de nieve ,en Ohanes han caido unos copitos pero hacia tanto viento que no ha quedado nada, pero por mucho frio que haga seguro que se notara menos que en Lanzarote y menos que en muchos mas lugares del mundo.
Me encanta Meiga, que lastima no tener el entorno como ella, de verdad que lo añoro y como dices Magda, no por el pasado sino por el presente
Ara esta caient una nevada impressionant! A veure si aguanta una bona estoneta de la nit i demà tenim Donostia blanc. Tinc bones noticies d'en Josep de Cuixà- Ja ha sortit de l'operació i esta a intensius, Sembla que tot a anat força bé i ara cal recuperar-se. Visca!!!! (estic content.)
I jo també, he sentit parlar tant d'aquesta persona de Cuixà que ja n'he esdevengut admiradora. M'agradaria arribar a conèixer-la.
Ens uneix la neu, als peus o a les muntanyes properes, o viatjant amb el vent. Ens uneix un sentiment cap a Lanzarote. De fet ens uneix quasi tot.
Publica un comentari a l'entrada