Ètiques, estètiques i tot allò que ho envolta

És dilluns, gener, 5, R. O. C. 98. A la xina. El Josep aquest any no ens va posar cap felicitació, no sé si no li va enviar cap amiga o si se l'ha quedada per a la seva intimitat. No preguntaré, seria lleig.

A casa nostra encara som al 2009. Els diaris mostren el Macià sortint de la presó. Jo m'hauria quedat dins, diu l'Enric. Ja ho pots ben dir, contesto, perquè al pot de les monedes de la cuina de casa no crec que hi hagi un milió d'euros. Què diu que vol, un milió? Cap problema. Cataclac, damunt la taula del jutge. Ningú no es fa ric treballant, deia l'avi.

I en aquests moments la pàgina de “El Periódico” que fa de base al full en blanc que embruto s'actualitza i mostra un titular per damunt del cap de l'Alavedra que diu que Al-Qaida reivindica el segrest dels tres cooperants catalans. Ja té collons que repartir ajuda humanitària sigui més perillós que “despistar” alguns milions de diners públics. Uns minuts de silenci per aquests amics en situació difícil i uns altres per Aminetu Haidar - l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero no fa servir «les seves cartes» per pressionar el Marroc: «En lloc de fer-ho, em pressiona a mi». Gastem el temps en el debat de si cal alimentar-la quan perdi la consciència i ens passem pel folre de la camisa el respecte al dret a decidir, de les persones, dels pobles. El meu és un silenci d'impotència. Callo quan hauria de cridar. Arreu, ahir, les onegés parlaven: Salveu el tigre i la selva. Salveu les glaceres de l’Himàlaia. SOS per al delta de Sundarbans. Intermón Oxfam calcula que la UE i EUA haurien d’aportar 33.753 milions d’euros a l’any. Què en sortirà de Copenhaguen? No hi ha en el món “ric” 33. 753 persones que hagin “despistat” quantitats iguals o superiors a les dipositades per la família Alavedra davant del jutge? Si només a Catalunya ja en sabem unes quantes ... No alimenteu Aminetu Haidar, salveu-la.

A la pantalla del meu ordinador nou hi ha una foto d'un trocet de l'Empordà vist des del castell de Sant Ferran de Figueres. Salvem l'Empordà. Salvem el castell i donem-li utilitats culturals. I el castell continua regit per militars que “generosament”obren les portes a determinades iniciatives. El dissabte, quan entràvem al castell, el dia era clar, una llum empordanesa meravellosa em va permetre fotografiar la plana. Passats els primers canons, a la dreta, una balla amb un cartell “Residencia San Fernando” darrera uns jardins magnífics i un edifici ostentós. Va ser la residència de Tejero quan era aquí, em comenten. Els miralls del Miquel m'entusiasmen. M'hi podria passar hores i hores davant d'aquells “passatges” Retrobo antics amics, són una mica més calbs, però conserven els somriures. Xerrem i recordem i enllacem instants a la cadena. Aferrada a aquesta cadena quieta arribo a la antiga granja escola de Fortianell. És hora de dinar i el Juli i la Maribel ens han preparat un arros deliciós. L'edifici conserva intacta l'arquitectura del 1855. Ens traslladem a l'Empordà agrícola, a la primera republicà, a la segona, a les escoles laiques ... De què parlen a l'altra banda de la taula? Pregunta la Marta. De moral i ètica li responc jo, més ben situada per escoltar les converses de la dreta i l'esquerra. La Marta aixeca la mà i diu convençuda “ètica”. Ep, que no es tractava de votar. Però sí de fer declaracions d'intencions. Ens declarem fidels per sempre més a l'esperit de les escoles laiques republicanes. Sortim a passejar pels antics conreus d'aprenentatge. No us perdeu la posta de sol, diu el Juli. I, sota el roig del cel, allà, a l'antiga granja escola de Fortianell, ens retrobem i ens sabem presents encara en aquella ètica nostra, des de fa més de trenta anys.

És dilluns, gener, 5, R. O. C. 98. A la xina. El Macià surt de la presó. Tres amics, quatre que sembla que també n'hi ha un de francés, són segrestats. Aminetu Haidar no vol que cap facultatiu la pressioni. El canvi climàtic avança. Visc en silenci la meva impotència. Enllaço instants, llocs i gent. Ètiques i estètiques que m'ajuden a sentir-me viva.