Temps era temps, quan el petroli descansava tranquil al fons de la terra i Èdison encara no havia nascut, els humans es replegaven al voltant del foc. El foc els defensava, el foc els transformava els aliments, el foc els evitava la mort per congelació. El foc era el centre de tots els rituals. I solstici rere solstici, per la cadena quieta que formen els instants, el foc ens ha arribat aquí i ara. Avui, que ja és hivern i tenim calefacció i vitroceràmica, i s'allarguen els dies amb passos de pardal. Avui, que ha sortit el sol i la Petita i l'Unda han corregut per la sorra de la platja de Vilafortuny. Avui, que el Rouco ha tornat a negar la diversitat i jo he tornat a dir no al seu déu, la seva pàtria i la seva família.
Diuen que quan el petroli descansava tranquil al fons de la terra i Èdison encara no havia nascut, cap a l'any 3760 dels hebreus, a Betlem, hi havia, per un o altre motiu, famílies sense llar que s'aixoplugaven on podien, en una cova de pastors, posem per cas. I dones prenyades que havien de parir en pessebres, i criatures que arribaven al món i que al fer-se grans es convertien en aferrissats defensors de les causes dels humils i era la seva una conducta de pau. Diuen també que aquestes criatures algunes vegades eren torturades i fins i tot condemnades a mort. He sentit a dir que alguns barons tenien la capacitat d'acceptar com a seus els fills que havien engendrat altres.
Temps era temps que els humans no es mataven per la propietat del petroli, el foc era l'única energia i els troncs dels arbres tallats l'únic mitjà per conservar-la. Eren els troncs generadors de la màxima riquesa que era la vida, i ho sabien i expressaven en rituals màgics i pagans, quan entrava l'hivern, cap a finals del que ara és el nostre desembre. Instants i més instants de cerimònies carregades d'energia que cap institució no ha pogut esborrar i que han lliscat per la cadena que també ha acollit tradicions noves, enriquidores quan integraven, devastadores si aniquilaven. No trencarà la cadena la manifestació de Madrid ni afeblirà la força que uneix la meva família diversa i gens sagrada.
És petita la meva família, considerada en stricto sensu. Però al costat de la meva família hi ha la família de la meva família i també la família de la família de la meva família. L'Anna i el Joan són família de la meva família i fa anys que acullen la mare el dia de Nadal. Enguany hi vam ser també nosaltres al pis de prop l'estació, a Terrassa. El sofà va ser transportat al terrat, al costat d'on hiverna l'esquirol, sort que no va ploure, però això els era igual al Joan i l'Anna, convertits en magnífics amfitrions. L'enorme taula per més de vint persones exquisidament parada quan vam arribar, a quarts de dues del migdia. Bullien els galets gegants a dins del caldo que havia fet el dia abans la mare, se n'havia separat la carn d'olla, col·locada amb cura a les safates. La Mati i el Ramon es van presentar amb el segon plat i nosaltres amb els torrons del torronaire de Reus. Hi havia a la gran sala sense sofà un petit tronc guarnit amb barretina i en algun armari bosses i més bosses d'objectes senzills que mans invisibles anirien col·locant sota les faldilles del tió mentre tots, un darrera l'altre, els de la meva família, els de la família de la meva família i els de la família de la família de la meva família, mullàvem les canyes a l'aixeta, incorporant l'aigua, un altre element de vida, al nostre ritual. Havíem oblidat aquells parenostres que ens feien repetir quan érem infants. Cagava i cagava el tió de Nadal, picaven una i una altra vegada els pals, i cada vegada érem més rics, no tant per les vitualles que en sortien de les bosses com per l'energia que de nou, com en una cadena quieta, arribava, des de temps ancestrals, d'un petit tronc c
onvertit en conductor de bones voluntats.
Diuen que quan el petroli descansava tranquil al fons de la terra i Èdison encara no havia nascut, cap a l'any 3760 dels hebreus, a Betlem, hi havia, per un o altre motiu, famílies sense llar que s'aixoplugaven on podien, en una cova de pastors, posem per cas. I dones prenyades que havien de parir en pessebres, i criatures que arribaven al món i que al fer-se grans es convertien en aferrissats defensors de les causes dels humils i era la seva una conducta de pau. Diuen també que aquestes criatures algunes vegades eren torturades i fins i tot condemnades a mort. He sentit a dir que alguns barons tenien la capacitat d'acceptar com a seus els fills que havien engendrat altres.
Temps era temps que els humans no es mataven per la propietat del petroli, el foc era l'única energia i els troncs dels arbres tallats l'únic mitjà per conservar-la. Eren els troncs generadors de la màxima riquesa que era la vida, i ho sabien i expressaven en rituals màgics i pagans, quan entrava l'hivern, cap a finals del que ara és el nostre desembre. Instants i més instants de cerimònies carregades d'energia que cap institució no ha pogut esborrar i que han lliscat per la cadena que també ha acollit tradicions noves, enriquidores quan integraven, devastadores si aniquilaven. No trencarà la cadena la manifestació de Madrid ni afeblirà la força que uneix la meva família diversa i gens sagrada.
És petita la meva família, considerada en stricto sensu. Però al costat de la meva família hi ha la família de la meva família i també la família de la família de la meva família. L'Anna i el Joan són família de la meva família i fa anys que acullen la mare el dia de Nadal. Enguany hi vam ser també nosaltres al pis de prop l'estació, a Terrassa. El sofà va ser transportat al terrat, al costat d'on hiverna l'esquirol, sort que no va ploure, però això els era igual al Joan i l'Anna, convertits en magnífics amfitrions. L'enorme taula per més de vint persones exquisidament parada quan vam arribar, a quarts de dues del migdia. Bullien els galets gegants a dins del caldo que havia fet el dia abans la mare, se n'havia separat la carn d'olla, col·locada amb cura a les safates. La Mati i el Ramon es van presentar amb el segon plat i nosaltres amb els torrons del torronaire de Reus. Hi havia a la gran sala sense sofà un petit tronc guarnit amb barretina i en algun armari bosses i més bosses d'objectes senzills que mans invisibles anirien col·locant sota les faldilles del tió mentre tots, un darrera l'altre, els de la meva família, els de la família de la meva família i els de la família de la família de la meva família, mullàvem les canyes a l'aixeta, incorporant l'aigua, un altre element de vida, al nostre ritual. Havíem oblidat aquells parenostres que ens feien repetir quan érem infants. Cagava i cagava el tió de Nadal, picaven una i una altra vegada els pals, i cada vegada érem més rics, no tant per les vitualles que en sortien de les bosses com per l'energia que de nou, com en una cadena quieta, arribava, des de temps ancestrals, d'un petit tronc c
onvertit en conductor de bones voluntats.Temps era temps, quan el petroli descansava tranquil al fons de la terra i Èdison encara no havia nascut. Hi havia, com ara, persones sense sostre a les quals se'ls negava l'asil. A Cisjordània alguns, com ara, havien d'aixoplugar-se a qualsevol lloc, perquè no tenien casa, perquè la casa que teníem els havia estat destruïda, perquè els han destruït la casa i els han deixat sense pàtria. No són els meus ni els déus, ni les pàtries, ni les famílies del Rouco. Conservo l'energia ancestral del foc i de l'aigua. De la terra que només pertany al vent. Una energia que ens fa més rics. De casa l'Anna i el Joan per Nadal a casa la Mati i el Ramon per Sant Esteve, on s'hi va unir també la Dolors, curada de la migranya, i em va dir que em llegia i per això, a ella, li dedico avui l'entrada. Avui que fa sol i la Petita i l'Unda han corregut per la sorra de la platja de Vilafortuny.
6 comentaris:
quin goig, la taula parada per tanta família... m'has emocionat!
Ya sabes de sobra, Magda, que el dios y la patria de Rouco tampoco son los míos... A nosotros no viene nadie a hacernos un reportaje ni nos sacan en los telediarios. Pero al menos queda nuestra voz aqui, para reivindicar familias y solsticios alternativos.
A mi también me has emocionado hablando de la familia, porque ayer justo nos tocó un día especial: 40 personas alrededor de una larguísima mesa para celebrar los 60 años de matrimonio de una de mis tías, y despues de muchísimos años hemos logrado juntarnos todos los López en una reunión que no fuese en un tanatorio... A algunos sólo nos supuso media hora de coche hasta Pontevedra,pero otros se han venido desde Bilbao, otros han sacado energías de donde fuese, cargando en algún caso con unas muletas, o con un corsé para protejer unas costillas recien lesionadas, o soportando la dura ración de tratamiento de esa semana... Todo para decir, sin palabras, con la presencia y la sonrisa, los regalos y las anécdotas: Me importais mucho, sois todos parte de mí siempre.
En los solsticios siempre se celebra la renovación de la luz, como signo de renovación de la propia vida, que toca fondo y resurge: Que nunca nos falte el calor de los que nos quieren, para sentir a cada momento que vamos creciendo, poco a poco, pero "beti aurrera" como lo van haciendo los días .
Felicidades a tus tios y a toda la familia, meiga. Que sean muchos nuestros solsticios y numerosas nuestras familias alternativas
...hi ha Nadals i Nadals, o solsticis i solsticis, algunes vegades son més rutinàris tot i que sempre agrada reunir-te amb els que t'estimes, però n'hi ha alguns que son brillants, perquè tot.hom aporta la seva bona energia, el que sap fer i el que no sap fer, també...hi ha dies, que tots entenem que 9 "bon rotllos" multipliquen infinitament les possibilitats d'harmonia,i no falla ningú ...i el pare que se sent tan malament, també canta i somrriu...serà un bon any...Bona entrada per a tots i sempre petons
M'agrada saber que es multipliquen les bones energies. M'agrada la teva imatge destapada de Marta (encara que per a mi sempre seràs una mica Serpentina). M'agrada la vostra postal de Nadal i .... ai que la publico. Està bé no ho faré, però que sàpiga el món que la Marta i el Miquel han enviat una postal de Nadal en la qual ells dos surten de caganers i és genial de genial.
o també gaudeixo, com ja sabeu, d'una gran família. Es bo trobar-nos -al menys- un cop l'any per sopar. A vegades, d'any en any he pogut comprovar que tot, tots, segueixen igual i això, que podria sonar avorrit, a vegades es una sort. Hi ha coses que han de canviar però ni ha d'altres que és bo que es mantinguin. "Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy".
Publica un comentari a l'entrada