Les Borges del Camp, com el pati de casa, no és un poble particular. Des de sempre s'ha mogut per les normes que marquen el bon viure dels cristians. Honora la seva patrona, celebra missa els diumenges... com qualsevol poble, en definitiva. I com qualsevol poble Les Borges del Camp té una església de la qual el Mateu Sans en va construir la cúpula. El Mateu Sans va tenir quatre fills, el Jaume (propietari de Torre Sans) El Mateu (constructor de Torre Sans) L'Eduardo i la Leonor (coneguda per tots com la tia Onor) Tots ben religiosos, com ha de ser la gent que viu a un poble qualsevol que no és particular i es mou per les normes que marquen el bon viure dels cristians.
Segurament el Jaume Sans era un bon cristià, però també un amant de la bellesa i de l'art. La noia de la fotografia és un dels pocs quadres d'aquella època que es conserven a Torre Sans. Els busts de les senyores devien ser cosa apreciada pel propietari ja que a més a més d'aquest quadre al menjador hi tenia l'escultura en guix d'una Venus. Plantada al costat de la finestra, damunt d'una peanya, ensenyant amb orgull els pits nus, com la senyora de la foto però a mida natural.
Anys més tard va fer cap a Torre Sans la tia Maria que s'havia emparentat amb el Jaume Sans amb motiu del casament de la filla, però això tant li fa. El cas és que la tia Maria, com tothom del poble, era persona que es movia per les normes que marquen el bon viure dels cristians, però la tia Maria s'hi movia una mica més que altres, és a dir que no anava a missa només els diumenges, hi anava cada dia, i també al rosari. En definitiva, la tia Maria era allò que en diem una beata. Tan beata que el dia que a Torre Sans van decidir que soparien a les set ella es va compungir molt perquè el rosari era a les vuit i una senyora soltera no podia sortir de casa després de sopar. No es podia perdre el rosari i no podia sortir després de sopar. Quin dilema! A grans dilemes grans solucions. La tia Maria, en plan salomònic, va anunciar a la família que seuria a taula, però no per sopar. Ella berenaria.
La tia Maria devia ser tot un caràcter. Quan a l'estiu el poble va organitzar una tómbola benèfica en favor d'alguna obra de caritat, va decidir portar-hi la Venus. Havia de desfer-se d'alguna manera d'aquells pits descoberts sempre davant dels seus ulls quan seia a taula, encara que fos per berenar. Ho devia demanar amb tanta convicció que la resta de la família va cedir.
El tombolero, com tots els tomboleros, incitava els borgencs a comprar números i el senyor Jaume Sans, tant o més borgenc que qualsevol borgenc, en va comprar forces. I què li va tocar al Jaume Sans amb els números que va comprar? Doncs, efectivament, la Venus! I va tornar cap a casa carregat amb aquells pits i la resta de guix que els aguantava. Déu deu voler que torni, li va dir com a disculpa a la tia Maria que se'l devia mirar amb el nas ben arrufat. A dins de casa no, va dir la tia Maria. I així va ser com li van buscar una columna i un espai al jardí, al costat del banc on la tia Onor s'asseia quan anava de visita.
La tia Onor, que era molt curta de vista, va fer una tarda la visita de rigor als parents de Torre Sans. Va seure al banc de sempre. Es va mirar l'estatura de guix damunt de la columna, i va preguntar: Quina santa és aquesta? És una Venus, li van respondre. I ella tossuda digué - no la coneixia aquesta santa.
Aquestes històries me les ha explicades, més o menys així, el pare Enric. Jo les he enllaçat en una sola i en l'intent potser he modificat involuntàriament dates o llocs. Diu l'Enric que la Venus inicialment no era al menjador de Torres Sans sinó al menjador de la casa de Reus. Tant li fa, el sentit no canvia.
El pare Enric no m'ho ha dit però crec que la tia Onor devia fer més visites a Torre Sans, i es devia asseure al costat de Santa Venus, i potser li va resar alguna oració, o bé li va demanar algun desig. Fins i tot podria ser que li hagués concedit.
L'aigua de les pluges, com la que avui torna a caure a Torre Sans, va desgastar amb els anys el guix de Santa Venus. Ja no hi és. No queden fotos per al record, només alguna alenada màgica que arriba en les nits de lluna plena. Com si una deessa bonica, amb els pits nus somrigués.
5 comentaris:
Santa Venus, ora pro nobis, :-)))
Carai noi! Quin intringulis amb aquesta Venus. De fet, uns bons pits fan bonic a qualsevol lloc, o no? aiiiii...Mare de Deu del Carme, que ara em diran masclista!!! Si hagués resat més el rosari quan l'avia apagava la tele abans del rin-tin-tin, potser no diria aquestes coses!
Hola a todos después de unos días.
He estado con el ordenador en cuarentena, y tambien ocupada con reuniones "sindicales" ( que por cierto nuestro ERE parece va a ser definitivo)
Asi que despues de todas estas dificultades, es agradable volver junto a este llar de foc y disfrutar en compañía de estas hermosas historias (esto ya va pidiendo una novela recopilatoria , a ver ucndo te animas a publicar, Magda)
...aplaudiments, m'ha encantat la història del sant Sans i la dels pits enfora de la senyora del quadre que s'entestava a fer-li top-less a la pobra tia (h)Onor; qui li devia triar el sobrenom?...també m'encanten les històries de supermercats, tot i l'ensurt, la sort la van tenir en treballar on treballen i no en un taller de recanvis (per dir alguna cosa); esta vist que en aquest mon és molt mes fàcil culpabilitzar que no demostrar la teva inocencia , i això que estem en un estat de dret i França més (ho dic per allò de la grandeur), ai la pressa electoral del Sarko!, aquest tema em sona, ja m'ho deien de petita :"visteme despacio que tengo prisa"; jo de cava no en tinc ara mateix, però els dedico una frase antològica: "ils sont fous c'ests Gals"...EL TEMPS: la primavera és nota, han pujat les temperatures tot i la humitat que també està llegint la cartilla a les meves múltiples tendinitis...sempre petons
Molt bonica, retorn als relats de nissaga, aquells que no es perden en el temps, que sempre t'hi reconeixes.
Publica un comentari a l'entrada