Ha arribar tard aquest any, però finalment ha arribat. Fa uns dies que sento la primavera, amb els cants dels ocells, la verdor dels camps i aquest sol que escalfa cap al migdia. Ara no, ara és fosc, no hi ha verd darrera la finestra, tinc una mica de son i no he menjat botifarra. N'hi ha algun tros a la nevera, potser encara baixaré, abans d'anar al llit, per fer-ne un tast. Perquè avui és divendres. Un divendres primaveral i festiu. Els de les autopistes han desconvocat la vaga i a Reus l'Ajuntament ha prohibit la botifarrada.
Avui ens hem pogut aixecar una mica més tard. Sincerament ho necessitava, no hem parat en tota la setmana, tarda darrera tarda, després de la feina, hem tingut una cosa o altra a fer. No he tastat la migdiada en tota la setmana. Tampoc no he menjat botifarra avui.
Trobo que és una cosa simpàtica esmorzar botifarra aquest divendres que els cristians anomenen sant. Fer-ho en una plaça pública no està gents malament, només és un petit contrast, una nota de color laica davant del “cristos” sagnats que tornen a inundar els carrers de la majoria de poblacions, amb les autoritats al davant o al darrera. Perquè les nostres autoritats no han fet vot de laïcitat ni que ho sigui l'Estat, és clar. Perquè no han d'acompanyar les “cristos”?
Hem arribat al monestir de Poblet cap a les onze i l'aparcament era quasi ple. Perquè avui és divendres. Un divendres que els cristians anomenen sant i per això no mengen botifarra i se'n van a visitar monestirs. Ens n'hem adonat quan érem allà. Hem anat de visita a Poblet, com haguéssim pogut anar a qualsevol altre lloc. Però ja queden pocs qualssevol altres llocs on no hàgim portat la mare i alguna cosa havíem de fer avui que era divendres festiu de primavera, cantaven els ocells, tot era verd allà fora i la llum era preciosa.
No sé a quina hora ha començat la botifarrada de Reus. Havia rebut alguns missatges que m'ho deien, però com no hi podíem portar la mare, perquè no cal provocar més del just i necessari la família, no hi vaig parar atenció.
La cua per comprar les entrades al monestir era llarga, llarga. Avui teniu feina, li ha dit l'Enric a la senyora que ens les ha venudes. Sí, ha fet ella, avui sí, després durant la setmana ja no tindrem ningú. I nosaltres, com qualsevol Vicente, a Poblet fent cua. Sort que, mentre l'Enric guardava tanda, ens hem entretingut a la botiga i la mare ha tingut temps de sobra per buscar i trobar imants de nevera.
Ahir, en algun missatge, els de la laïcitat ja van comunicar que havien prohibit l'acte. Per soroll i olors deien. Havia de ser una equivocació o una broma. L'acte s'havia fet altres anys i mai no hi havia hagut cap problema. Sorolls? Al migdia? Sense música, ni altaveus? Quins sorolls? I olors ... A veure, quins olors fa una botifarra crua i un pa amb tomàquet? Potser hi ha alguna persona al·lèrgica al tomàquet que viu prop del mercat de Reus. És difícil entendre-ho si no és així.
Érem un grup força nombrós i la guia anava depressa. Cada vegada que intentava fer una foto se'm posaven al mig unes deu o dotze persones pel cap baix. Em va dir el Pep que existia un programa que esborrava els turistes de les fotografies. Si l'hagués tingut avui hauria fet feina. Però tot i la turistada he penjat una setantena d'imatges al flikr. Tot i la turistada i les preses de la guia que en menys d'una hora ha enllestit la feina i a la sortida ens ha deixat sols al grup perquè ens ho féssim a la nostra manera pel museu, ella ja tenia un altre grup de tants o més esperant.
Pa amb tomàquet i botifarra crua, sense música ni altaveus, al matí d'un divendres festiu. Prohibit per sorolls i olors molestos per un ajuntament de majoria socialista. Si és que ho haig de repetir per veure si posant-ho més vegades hi entenc alguna cosa, però no, no ho puc entendre. És difícil d'entendre. Segur que no era una broma?
Sota les muralles de Montblanc els armats feien xivarri de romans invasors. Marcaven el pas marcial amb les llances alçades i repicaven timbals. No hi havia racó del poble on defugir aquella fressa de ritme repetitiu i imparable. Només estaven quiets i silenciosos a la capella de Sant Miquel. Només avui, divendres que els cristians anomenen sant, deu estar oberta aquella capella. Les altres vegades que havia passejat pel poble si volia veure l'arcàngel em tocava posar un euro a la ranura per encendre els llums i, tot i així, mai no havia pogut creuar la porta de vidre que avui era oberta de bat a bat.
Fins les dues del migdia han estat els de la botifarra al costat del mercat repartint sense xivarri llescats de pa amb tomàquet i embotit. La guàrdia urbana ha aixecat acta i possiblement hi haura sancions.
A Montblanc les taules al sol de la plaça eren plenes i hem hagut de fer el vermut a l'ombra. Al restaurant ens han ofert com a plats del dia canalons d'espinacs i bacallà. Els dos plats estaven deliciosos i ho he fet notar a la cambrera. Als canalons, m'ha confessat, hi posem una mica de carn. Fantàstic, finalment havia pogut pecar "una mica". Com és que he menjat truita i no pernil per sopar? Si és que ni volent peco. Quin divendres més sant! I la botifarra a la nevera. Quan acabi d'escriure això baixaré a fer un tast.
Avui ens hem pogut aixecar una mica més tard. Sincerament ho necessitava, no hem parat en tota la setmana, tarda darrera tarda, després de la feina, hem tingut una cosa o altra a fer. No he tastat la migdiada en tota la setmana. Tampoc no he menjat botifarra avui.
Trobo que és una cosa simpàtica esmorzar botifarra aquest divendres que els cristians anomenen sant. Fer-ho en una plaça pública no està gents malament, només és un petit contrast, una nota de color laica davant del “cristos” sagnats que tornen a inundar els carrers de la majoria de poblacions, amb les autoritats al davant o al darrera. Perquè les nostres autoritats no han fet vot de laïcitat ni que ho sigui l'Estat, és clar. Perquè no han d'acompanyar les “cristos”?
Hem arribat al monestir de Poblet cap a les onze i l'aparcament era quasi ple. Perquè avui és divendres. Un divendres que els cristians anomenen sant i per això no mengen botifarra i se'n van a visitar monestirs. Ens n'hem adonat quan érem allà. Hem anat de visita a Poblet, com haguéssim pogut anar a qualsevol altre lloc. Però ja queden pocs qualssevol altres llocs on no hàgim portat la mare i alguna cosa havíem de fer avui que era divendres festiu de primavera, cantaven els ocells, tot era verd allà fora i la llum era preciosa.
No sé a quina hora ha començat la botifarrada de Reus. Havia rebut alguns missatges que m'ho deien, però com no hi podíem portar la mare, perquè no cal provocar més del just i necessari la família, no hi vaig parar atenció.
La cua per comprar les entrades al monestir era llarga, llarga. Avui teniu feina, li ha dit l'Enric a la senyora que ens les ha venudes. Sí, ha fet ella, avui sí, després durant la setmana ja no tindrem ningú. I nosaltres, com qualsevol Vicente, a Poblet fent cua. Sort que, mentre l'Enric guardava tanda, ens hem entretingut a la botiga i la mare ha tingut temps de sobra per buscar i trobar imants de nevera.
Ahir, en algun missatge, els de la laïcitat ja van comunicar que havien prohibit l'acte. Per soroll i olors deien. Havia de ser una equivocació o una broma. L'acte s'havia fet altres anys i mai no hi havia hagut cap problema. Sorolls? Al migdia? Sense música, ni altaveus? Quins sorolls? I olors ... A veure, quins olors fa una botifarra crua i un pa amb tomàquet? Potser hi ha alguna persona al·lèrgica al tomàquet que viu prop del mercat de Reus. És difícil entendre-ho si no és així.
Érem un grup força nombrós i la guia anava depressa. Cada vegada que intentava fer una foto se'm posaven al mig unes deu o dotze persones pel cap baix. Em va dir el Pep que existia un programa que esborrava els turistes de les fotografies. Si l'hagués tingut avui hauria fet feina. Però tot i la turistada he penjat una setantena d'imatges al flikr. Tot i la turistada i les preses de la guia que en menys d'una hora ha enllestit la feina i a la sortida ens ha deixat sols al grup perquè ens ho féssim a la nostra manera pel museu, ella ja tenia un altre grup de tants o més esperant.
Pa amb tomàquet i botifarra crua, sense música ni altaveus, al matí d'un divendres festiu. Prohibit per sorolls i olors molestos per un ajuntament de majoria socialista. Si és que ho haig de repetir per veure si posant-ho més vegades hi entenc alguna cosa, però no, no ho puc entendre. És difícil d'entendre. Segur que no era una broma?
Sota les muralles de Montblanc els armats feien xivarri de romans invasors. Marcaven el pas marcial amb les llances alçades i repicaven timbals. No hi havia racó del poble on defugir aquella fressa de ritme repetitiu i imparable. Només estaven quiets i silenciosos a la capella de Sant Miquel. Només avui, divendres que els cristians anomenen sant, deu estar oberta aquella capella. Les altres vegades que havia passejat pel poble si volia veure l'arcàngel em tocava posar un euro a la ranura per encendre els llums i, tot i així, mai no havia pogut creuar la porta de vidre que avui era oberta de bat a bat.
Fins les dues del migdia han estat els de la botifarra al costat del mercat repartint sense xivarri llescats de pa amb tomàquet i embotit. La guàrdia urbana ha aixecat acta i possiblement hi haura sancions.
A Montblanc les taules al sol de la plaça eren plenes i hem hagut de fer el vermut a l'ombra. Al restaurant ens han ofert com a plats del dia canalons d'espinacs i bacallà. Els dos plats estaven deliciosos i ho he fet notar a la cambrera. Als canalons, m'ha confessat, hi posem una mica de carn. Fantàstic, finalment havia pogut pecar "una mica". Com és que he menjat truita i no pernil per sopar? Si és que ni volent peco. Quin divendres més sant! I la botifarra a la nevera. Quan acabi d'escriure això baixaré a fer un tast.
6 comentaris:
Si que és ben extrany això de prohibir una botifarrada! Nosaltres, a Calella, tampoc i hem pensat amb això de que avui era "sant" i ens hem fotut un conill amb bolets deliciòs; com que n'hi havia poc, ho hem completat amb unas quantes botifarres…. ningú ens ho ha prohibit!!! Tampoc ens han prohibit donar un tomb per la platja a pendre una mica el sol doncs el vent, avui, era dolç, suau.
A Calella no hi havien armats (tret dels dos guardies urbans que d'armats en tenen ben poc. Segons a quins llocs, la gent esta més per la platja i el solet que per els encaputxats que arrosseguen cadenes. Penso que això és bò. Recordo encara que el meu amic basc Ramón sempre ha dit que tot aixó de la parafernalia de la setmana santa hauria d'estar absolutament prohibit, que és un atemptat pels nanos aixó de veure un crist penjat i ple de sang i uns quans tipus encaputxats i amb cadenes. Prohibit pels nens!!! per antipedagógic i violent. (estic d'acord).
En fi, espero que a mitja nit et despertis amb aquell buit a l'estomag i puguis fer el tast que dessitjes (un pecat més).
He dormit tota la nit de meravella i m'he quedat sense botifarra.. No passa res, avui la mare ens ha fet un estofat per xupar-se els dits. Després hem mirat les fotos d'aquests dies i n'hem imprès algunes. A ella li ha fet molta gràcia la que li vaig fer dins del tub a les obres de la variant i volia que la veiés el Josep. M'ha dit que no la posés al flickr però ho he fet. Per si la voleu veure.
Alucino con toda la historia de la prohibición del consumo de butifarra... Me hace pensar en un bonito cuento de Anthony de Mello titulado "El gato del gurú", caricatura mordaz sobre como se llega a tomar la parte por el todo y vaciar las cosas de sentido.
Porque lo que cuentas, Magda, más allá de la anécdota costumbrista, es un sinsentido plagado de incoherencia por parte de los que prohiben y sancionan, tanto de los "laicos" como de los "beatos".
Vale que en los tiempos de Francisco de Asis comer carne todos los días fuese un lujo y una ostentación sólo al alcance de nobles, y que el dejar de hacerlo pudiese ser un gesto de solidaridad y purificación. Pero a día de hoy defender esa "costumbre" es una tremenda jilipollez (Yo ese día cociné conejo casero con castañas, sin conciencia ninguna de haber faltado a nadie, y sabeis que yo soy de las que celebra el Viernes Santo, a mi peculiar manera, que seguramente no tiene mucho que ver con la de otros que salen en procesión en Reus)
El verdadero "pecado" (además de prohibir el consumo de butifarra con lo rica que está) es no denunciar la ostentación alli donde se manifiesta, no invitar a la solidaridad y pobreza compartida en tiempos de crisis. Lo verdaderamente santo en este pasado viernes festivo hubiese sido denunciar desde los púlpitos a todos los Matas , los del gobierno Balear, y también a todos esos que seguramente habrán ido muy devotamente en las procesiones ocupando los primeros bancos de las iglesias.
Si yo tuviera una escoba, como decian los Sirex, barrería tanto a los que multan el consumo de butifarra como a los hipócritas que se creen santos y jueces, y ven faltas de respeto a sus "creencias" (por no decir estupideces) en cualquier cosa .
Creo que me voy a la cocina a picar algo de fuet en solidaridad (aunque como ya estamos en domingo de Pascua ya no tiene el mismo valor como acto de rebeldía
Amen, querida Meiga. Me encantan estas respuestas tuyas tan de tu alma. Y desde mi laicismo: Viva tu cristianismo.
Y que viva la butifarra, faltaria más (ñam, ñam)
Coño con lo de la butifarra!!! yo que siempre llego tarde y además no entiendo lo del catalán escrito.....no entiendo nada..... pero quién ha prohibido comer butifarra, por Dios!!!! no ha sido "la iglesia" verdad???? Ahora que están de lo más discreto pidiendo perdones con la boca chica y a medias, sin llamar a las cosas por su nombre,por que no tienen ni han tenido nunca cojones de ser una mica dignos y valientes....Bueno, mira seguro que no ha sido "la iglesia" pero yo he aprovechado para meterme con ellos que siempre he sido super prudente y hoy no me daba la gana.
Publica un comentari a l'entrada