Plou

És dimarts a la Xina, d'on acaba de tornar el Dídac. M'ha dit que Pequin és ple de xinesos. També m'ha dit que potser no tots els que ha vist ho eren. Tal vegada alguns dels que es passejaven per la plaça de Tiananmen eren japonesos. Al Japó és 22 de gener. Són les set de la tarda sota el pon de Saragossa. A Les Borges del Camp plou.


Cada vegada són més els pro jutge Garzón. Jo, amb perdó si això no és ara políticament correcte, no m'hi sento identificada.

De bon matí no plovia, però el cel estava força tapat. M'he mirat al mirall i he pensat en la recomanació de la Pili. - Ens hem de mirar al mirall i dir: que guapa que sóc – Hi he pensat i no ho he entés. No m'he dit res perquè em tinc massa sentida, perquè estava adormida, perquè no m'agrada dir mentides ni afalagar sense fonaments. No m'he dit res, però malgrat el silenci i la son, no m'he sentit més vella. Avui que en tinc cinquanta-set m'he vist igual que ahir que encara en tenia cinquanta-sis, ni més ni menys.

No n'entenc de lleis. Però hi ha coses que clamen al cel, encara que el cel estigui tapat. Hi ha actes que són criminals, encara que nevi al març i ningú no hagi tingut els pebrots de derogar lleis pre-constitucionals que amnistiaven allò no amnistiable. Al Cèsar el que és del Cèsar, i als crims del franquisme el que els hi pertoca. I el que els hi pertoca, vingui d'on vingui, es faci des d'on es faci, és una condemna. No n'entenc de lleis, no em trobaran en cap moviment pro jutge Garzón, però sí que hi seré a les trinxeres contra els nous avenços d'una dreta que encara caça maquis. Il·lustríssim Varela, no sóc pro Garzón, però crec, des de les tripes ja que no sé fer-ho des de les lleis, que heu pixat fora del test, que heu cedit a les manipulacions dels que voldrien encara que imperés el terror, dels que no volen asseure's al banc dels acusats. No ha prevaricat el Garzón. Que continuï exercint de jutge, que continuï dictant sentencies, aquest és el meu posicionament. El mateix que m'ha fet posicionar, i potser encara ho farà altres vegades, en contra de determinades sentències del mateix senyor Garzón.

I és que el cel no ha parat de tapar-se mentre el dia avançava. I ara continua plovent. I la ràdio ha informat de la sentència de l'Audiència. Jo no n'entenc de lleis, però m'ha semblat que sortia una mica el sol entre el núvols. La sentència contra els cinc directius de l'Egunkaria no tenia habilitació constitucional directa ni norma legal on emparar-se. Magnífic. Però ara què? I els danys i prejudicis? No hi ha cap acusació de prevaricació aquí? Espero veure de nou alguna edició de l'Egunkaria per llegir-la encara que no hi entengui res. Només per solidaritat contra les condemnes injustes. Intentaré llegir la llengua de la Miren, com ella llegeix la meva. No ho aconseguiré, com ella ho aconsegueix. No podré comentar les noticies com ella ha comentat les meves entrades. Però hi seré, perquè ser-hi, al costat d'allò que es creu, és un estat necessari per viure.

Plou, avui que en tinc cinquanta-set. Agafo el regal de la meiga i em faig petita. Prou petita com per no entendre res de lleis. Prou petita com per tornar a creure. No com creuen els religiosos integristes, ni tant sols com creu el senyor Montilla. Només per tornar a creure de manera innocent. Per creure que, es perpetrin en la llengua que es perpetrin, hi ha fets que són condemnables. Només per tornar a creure de manera innocent que tothom té dret a dir el que vulgui, ho digui amb la llengua que ho digui, però especialment hi té dret quan ho diu amb la llengua que li és pròpia.

Regal de la meiga que per deferència està en castellà i no en gallec (clicar)

PD (que diuen els llatins) Quan he acabat d'escriure aquí he trobat la Marta allà convertida en violeta. El que fa la primavera!!! Doncs res, que aquí no hi ha temps ni espai, tot queda a la cadena. I gràcies.