Les nits continuen fredes i els dies no escalfen. S'apropa la calçotada i com això no s'arregli haurem de trencar la salsa per sucar-hi els calçots. Dos graus marca el termòmetre a l'exterior i a dins el foc no para. Com això no s'arregli no sucarem calçots enlloc perquè haurem acabat tota la llenya.
Cada dia surt el sol, però hi ha dies que s'amaga. Avui no, avui ni pluja, ni vent, un sol esplendorós i sis graus positius a les dotze del migdia. Li hem preguntat al pare Enric si volia anar a dinar a Les Borges i no s'ha pensat gens el sí. D'aquesta manera, de sobretaula, hem tornat a tenir contes a la vora del foc.
Avui, com sempre, ens ha parlat de moltes coses, anècdotes de tots colors i de tots el períodes viscuts durant vuitanta-nou anys. Vuitanta-nou anys de vida donen per a molt. Però dins d'aquest molt hi ha un període de períodes, sempre arriba un moment que torna al trenta-nou. L'any que esclataven les bombes.
Catorze de gener del trenta-nou. Les tropes rebels feien la darrera neteja. L'aviació nacional llençava bombes damunt les arbrades, allà on podien quedar republicans amagats. A Torre Sans una part de l'Estat Major de comunicacions, els de la rereguarda del front de l'Ebre, feien el darrer àpat abans de muntar en els camions que els havien de dur cap a l'exili, si podien arribar-hi.
La bomba va caure mentre dinaven. Ho sabem perquè la metralla va entrar per la finestra del menjador i va destruir la taula. Ho sabem perquè del joc de copes dels besavis només n'han quedat les d'aigua que eren desades a l'armari.
Devien sonar les sirenes? Possiblement, perquè els militars van tenir temps de baixar al refugi. Però si van sonar les sirenes, què hi feia el masover passejant davant de la casa? Per què no es va guardar en el refugi com els altres? Per què algú no li va estirar?
El va trobar la filla. Encara caminava. S'exclamava de un dolor terrible a l'esquena. Sagnava pel darrera. L'havia enganxat de ple la metralla, la mateixa que va entrar a la casa i va trencar les copes de vi. El vi que no es van acabar els militars que van baixar al refugi i al sortir van agafar el masover i el van posar dalt d'un camió per portar-lo a l'hospital.
Diu el pare Enric que amb metralla a l'esquena és impossible viure. Diu el pare Enric que no hi ha cap dubte que el masover de Torre Sans va morir. El cert és que ningú en va saber mai més res d'ell. Totes les indagacions posteriors van resultar fallides.
El carrer del Roser de Reus, durant tot el franquisme, va ser la Avenida Quince de Enero en commemoració del dia que els "nacionales" van entrar "victoriosos" sobre els cadàvers de gent senzilla, civils, com el masover de Torre Sans que el dia catorze no van sentir les sirenes, o potser ja no van ni sonar.
El pare Enric explicava tot això, a la vora del foc, cap a les quatre de la tarda, la mateixa hora que l'OTAN admetia haver matat una dotzena de civils afganesos. Unes hores després que el president d'aquell país els demanés que no fessin ús de les bombes en l'ofensiva contra els talibans. Unes hores després que s'aixequessin veus arreu suplicant que no hi hagin morts innocents. L'OTAN admet el error i demana disculpes.
Digues fins quan les bombes hauran d'esclatar
Cada dia surt el sol, però hi ha dies que s'amaga. Avui no, avui ni pluja, ni vent, un sol esplendorós i sis graus positius a les dotze del migdia. Li hem preguntat al pare Enric si volia anar a dinar a Les Borges i no s'ha pensat gens el sí. D'aquesta manera, de sobretaula, hem tornat a tenir contes a la vora del foc.
Avui, com sempre, ens ha parlat de moltes coses, anècdotes de tots colors i de tots el períodes viscuts durant vuitanta-nou anys. Vuitanta-nou anys de vida donen per a molt. Però dins d'aquest molt hi ha un període de períodes, sempre arriba un moment que torna al trenta-nou. L'any que esclataven les bombes.
Catorze de gener del trenta-nou. Les tropes rebels feien la darrera neteja. L'aviació nacional llençava bombes damunt les arbrades, allà on podien quedar republicans amagats. A Torre Sans una part de l'Estat Major de comunicacions, els de la rereguarda del front de l'Ebre, feien el darrer àpat abans de muntar en els camions que els havien de dur cap a l'exili, si podien arribar-hi.
La bomba va caure mentre dinaven. Ho sabem perquè la metralla va entrar per la finestra del menjador i va destruir la taula. Ho sabem perquè del joc de copes dels besavis només n'han quedat les d'aigua que eren desades a l'armari.
Devien sonar les sirenes? Possiblement, perquè els militars van tenir temps de baixar al refugi. Però si van sonar les sirenes, què hi feia el masover passejant davant de la casa? Per què no es va guardar en el refugi com els altres? Per què algú no li va estirar?
El va trobar la filla. Encara caminava. S'exclamava de un dolor terrible a l'esquena. Sagnava pel darrera. L'havia enganxat de ple la metralla, la mateixa que va entrar a la casa i va trencar les copes de vi. El vi que no es van acabar els militars que van baixar al refugi i al sortir van agafar el masover i el van posar dalt d'un camió per portar-lo a l'hospital.
Diu el pare Enric que amb metralla a l'esquena és impossible viure. Diu el pare Enric que no hi ha cap dubte que el masover de Torre Sans va morir. El cert és que ningú en va saber mai més res d'ell. Totes les indagacions posteriors van resultar fallides.
El carrer del Roser de Reus, durant tot el franquisme, va ser la Avenida Quince de Enero en commemoració del dia que els "nacionales" van entrar "victoriosos" sobre els cadàvers de gent senzilla, civils, com el masover de Torre Sans que el dia catorze no van sentir les sirenes, o potser ja no van ni sonar.
El pare Enric explicava tot això, a la vora del foc, cap a les quatre de la tarda, la mateixa hora que l'OTAN admetia haver matat una dotzena de civils afganesos. Unes hores després que el president d'aquell país els demanés que no fessin ús de les bombes en l'ofensiva contra els talibans. Unes hores després que s'aixequessin veus arreu suplicant que no hi hagin morts innocents. L'OTAN admet el error i demana disculpes.
Digues fins quan les bombes hauran d'esclatar
7 comentaris:
Es invitable pensar de que sirven las disculpas sobre la sangre derramada
... abans de que no en quedi cap !!!! Això amic meu només ho sap el vent...i potser el sr. Obama.
Eso me gustaria a mi saber , hasta cuando......
Que interesante , esas tardes de cuentos, vas acumular informacion para un cuento de verdad.
...donç si,una mica ai-ai-ai si que estic i el que és pitjor em sembla que començo a tenir problemes de comprensió lingüistica i d'aixó darrer no en puc culpar a la fred...perquè a veure, si un dimarts qualsevol una "mi nombre es tal-tal.tal en que puedo ayudarle" darrera la línia telefònica us diu per exemple :"mañana o passado mañana un tecnico se pondrá en contacto con usted", en cap cas es pot entendre que es refereixi a dimecres o dijous, ni tan sols divendres; si, com és evident amb indignació continguda, el dilluns següent tornes a trucar al mateix telèfon i una "mi nombre es qual.qual.qual en que puedo ayudarle" reconeix com existent el problema que tornes a explicar (per si de cas) i et diu, previa consulta: "en el transcurso de la mañana un tecnico va a ponerse en contacto con usted", en cap cas has d'entendre que es refereix al matí del dia d'avui; potser per desconeixement dels articles volia dir "el mañana"(en sentit abstracte)o"una mañana" (?); ara a pilota passada ho tinc clar, demà quan torni a trucar miraré de ser més precisa i li demanaré :"de que mañana me esta hablando, por favor? porque la humedad de la pared sigue bajando inexorablemente, completamente ausente de las temporalidades"; tot hi això encara em penso que em pot sorprendre amb alguna estratagema lingüistica...EL TEMPS : menys 4/més 4, i anar marxant...sempre petons
I enllacem contes i històres, generals i particulars. La veritat Susa és que d'aquests contes de guerra del pare Enric se'n pot treure tot una história, de moment el millor és que sigui ell qui l'expliqui.
Marta, d'aquesta si que en podries fer un conte tu. Un conte una mica humit, diriem. Espero saber com continua, ens ho pots explicar demà, per exemple. Si més no que et serveixi per desfogar-te ... "la vida" Ànims.
...no sé jo si aquest blog te poders màgics o be el desitjat operari de l'assegurança el llegeix, però no havien passat 30' que el meu mòbil va sonar i una veu de dona (com de països de l'est...)em donava hora per dijous a migdia; i jo em demano: si "en el transcurso de la mañana" son les vuit del vespre..."el jueves a las 12 son..." ??? si no recordo malament (dels meus anys d'estudiant)a aquests tipus de fòrmules se li'n diuen silogismes, i serveixen per especular amb idees, la qual cosa no em tranquilitza gens sent la humitat una cosa tan concreta per la meva tacada paret...seguirem informant...avui per compenssar el desgast mental que m'estant prodüint amb tanta endevinalla lingüistica, m'he firat 2 samarretes de super-rebaixes i mes contenta que un pèsol...EL TEMPS: plou i no em queixo perquè ja convenia...sempre petons
Les i mitja tocades ... Puntual estaré esperant les noticies d'Indonèsia
Publica un comentari a l'entrada