Plou altra vegada i no notarem que les nits es fan més llargues, el problema no és la claror sinó tot el que es perd en cada un d'aquests moviments salvatges de la terra o del cel. El problema és també què fer i com després de cada pèrdua.
Plou, no tant com havien anunciat, no hi ha salvatgisme de la natura encara a casa nostra. Plou i no para de ploure aquest any. Avui m'he llevat pensant amb el Nacedero de l'Urederra. Com deu estar de bonic! Quin bé de Deu la propera primavera! Quants contrastos colpegen els instants que s'acumulen!
Mentre, contrast a contrast, cop a cop, em vaig fent vella. Vella no, em deia ahir la Marta, nosaltres només ens fem grans, ens queda molt per vells. Vella era, encara en paraules de la Marta, la velleta que no podia pujar, carregada amb una bossa de fruita petita, el carrer de casa. No vulguis venir vella, li deia la senyora a la Marta. Dona, sí que vull venir vella, fa la Marta, el contrari seria deixar d'existir.
I mentre, contrast a contrast, cop a cop, existim. I encara tenim humor per preparar aniversaris que es van acumulant a la cadena, i calçotades mullades, perquè havíem de ser quaranta i ens vam quedar amb pocs més de vint. Mini calçotada li va dir el Josep. Alguns calçots fets al foc en un parèntesi de pluja, pocs, diu l'Enric, em sap greu, potser n'haguéssim pogut fer més, però plovia, i la carn al forn, amb una mica de ceba i tomàquet i algunes herbetes, improvisació genial de la genial Lola. Què bo és tenir determinada gent en determinats moments! Que bo saber que amb pluja o sense, amb més o menys anys al damunt, encara hi som. Moments en els quals tothom, de manera harmònica, va jugant el seu paper, i tots encaixen, en aquest cas sense contrastos.
Va caient a fora, pausadament, la pluja. Menys intensa del que havien anunciat. Sembla que encara ha de tornar a fer fred i les nits són alguns microsegons més llargues. Però el problema no és la claror o la foscor, el problema és com organitzem el dia i la nit a cada país, a cada poble, a cada casa. El problema és com distribuïm els recursos entre els que encara existim. Amb contractes brossa per a joves i jubilacions a llarg termini per els que fa temps ho van ser? El problema és quin tipus d'existència volem i a favor de quins valors la posem. El problema és seguir existint amb dignitat.
Encara que no tan intensament com havien anunciat plou i em fan mal els ossos i em fa por que em fallin les forces per organitzar més aniversaris i més calçotades. Alguns han perdut la feina, altres la casa. Em fallen les forces, no els principis. Em faig gran i em queda molt per arribar a vella. El futur és ple d'incerteses i la vida de contrastos. Dissabte, a la mini calçotada, amb vint i pico de persones dins de casa, tot era harmonia i cada un jugava el seu paper. I si això és possible en petit format, em pregunto per què no ha de ser extrapolable. Potser el problema és que em faig massa preguntes.
Però, com existir sense preguntes?
Plou, no tant com havien anunciat, no hi ha salvatgisme de la natura encara a casa nostra. Plou i no para de ploure aquest any. Avui m'he llevat pensant amb el Nacedero de l'Urederra. Com deu estar de bonic! Quin bé de Deu la propera primavera! Quants contrastos colpegen els instants que s'acumulen!
Mentre, contrast a contrast, cop a cop, em vaig fent vella. Vella no, em deia ahir la Marta, nosaltres només ens fem grans, ens queda molt per vells. Vella era, encara en paraules de la Marta, la velleta que no podia pujar, carregada amb una bossa de fruita petita, el carrer de casa. No vulguis venir vella, li deia la senyora a la Marta. Dona, sí que vull venir vella, fa la Marta, el contrari seria deixar d'existir.
I mentre, contrast a contrast, cop a cop, existim. I encara tenim humor per preparar aniversaris que es van acumulant a la cadena, i calçotades mullades, perquè havíem de ser quaranta i ens vam quedar amb pocs més de vint. Mini calçotada li va dir el Josep. Alguns calçots fets al foc en un parèntesi de pluja, pocs, diu l'Enric, em sap greu, potser n'haguéssim pogut fer més, però plovia, i la carn al forn, amb una mica de ceba i tomàquet i algunes herbetes, improvisació genial de la genial Lola. Què bo és tenir determinada gent en determinats moments! Que bo saber que amb pluja o sense, amb més o menys anys al damunt, encara hi som. Moments en els quals tothom, de manera harmònica, va jugant el seu paper, i tots encaixen, en aquest cas sense contrastos.
Va caient a fora, pausadament, la pluja. Menys intensa del que havien anunciat. Sembla que encara ha de tornar a fer fred i les nits són alguns microsegons més llargues. Però el problema no és la claror o la foscor, el problema és com organitzem el dia i la nit a cada país, a cada poble, a cada casa. El problema és com distribuïm els recursos entre els que encara existim. Amb contractes brossa per a joves i jubilacions a llarg termini per els que fa temps ho van ser? El problema és quin tipus d'existència volem i a favor de quins valors la posem. El problema és seguir existint amb dignitat.
Encara que no tan intensament com havien anunciat plou i em fan mal els ossos i em fa por que em fallin les forces per organitzar més aniversaris i més calçotades. Alguns han perdut la feina, altres la casa. Em fallen les forces, no els principis. Em faig gran i em queda molt per arribar a vella. El futur és ple d'incerteses i la vida de contrastos. Dissabte, a la mini calçotada, amb vint i pico de persones dins de casa, tot era harmonia i cada un jugava el seu paper. I si això és possible en petit format, em pregunto per què no ha de ser extrapolable. Potser el problema és que em faig massa preguntes.
Però, com existir sense preguntes?
3 comentaris:
Es difícil existir sense preguntes. El dia que no tinguem més preguntes potser serem morts! I també sabem que moltes vegades no tenim respostes, que aquestes són en el vent com deia Dylan. La vida són constants preguntes i respostes i és clar que junt amb els amics és més fàcil respondre a moltes d'elles.
Va ser un cap de setmana genial, com sempre ho són quan estem a Torre Sans. No va faltar ni l'escalfor dels que ens tenim ni la del foc. Quasi tots varem menjar molt de bé (jejeje)… jo també em faig gran!. Demà a l'hospital a fer-me una colonoscopia (va per tots els que he engegat alguna vegada a prendre pel cul).
Però be, malgrat tos les "pesares" som aquí, amb harmonia, com una cadena quieta d'instants!.
Deixa'm escollir unes quantes frases d'aquest escrit, frases que podria perfectament haver dit jo mateixa:
"Moments en els quals tothom, de manera harmònica, va jugant el seu paper, i tots encaixen, en aquest cas sense contrastos." Màgica vida que ens portes aquesta harmonia!
"El problema és quin tipus d'existència volem i a favor de quins valors la posem. El problema és seguir existint amb dignitat." Sí, a favor d'una existència amb sentit!
"Em fa por que em fallin les forces per organitzar més aniversaris..." Últimament em fallen les forces, les ganes, la vitalitat... i espero que avui, amb aquest ritual silenciós sota la pluja, hagi recuperat part d'aquesta energia.
Magda, gràcies per ser-hi (no em cansaré de dir-ho, perquè així ho sento!)
Pero que estais diciendo?.Ni nos hacemos mayores, ni nos faltan las fuerzas, ni nos falta vitalidad, lo que si parece es que nos cansamos un poquito pero yo creo que es porque estamos un poco perezosos......., el proximo año si ya estoy jubilada me voy una semana antes para ayudaros, vale?
Publica un comentari a l'entrada