diumenge, 31 de gener de 2010

Avui no hem fet el cim, però no desistim



No fa tant que amb un plis plas, ni que plogués, pujava fins la Mola, una cervesa al bar, unes costelletes si podia ser. Ai, ara a l'esquelet ja li costa moure's

El cine és una altra cosa, no em fa mandra. Bé, no em fan mandra determinades pel·lícules. Aquesta setmana Cel·la 211 i la Cinta Blanca. Les recomanaria totes dues. Poc comercials, menys la Cinta que la Cel·la. Plena d'acció i de color, tremendament actual, la Cel·la. Lenta, en blanc i negre i situada a l'any 1913 la Cinta, algunes persones la troben avorrida, de fet el Dídac s'hi adorm. Magnifica direcció i extraordinària interpretació, crec, tan en l'una com en l'altra. Una mateixa “moraleja”. No és el càstig, ni la por, ni l'autoritarisme la solució. L'enquesta del Periodico avui pregunta si és majoritària l'exigència que hi hagi cadena perpètua. Guanya el sí. M'alegra que el Dídac comenti que no s'identifica amb l'ambient de la La Cinta Blanca. A mi, en canvi, les actituds dels patriarques m'evoquen moments de la meva infància. Moments tan propers com ho pot ser qualsevol que formi part de la pròpia vida, ni que sigui a la infantesa, ni que ja faci molts anys que un o una va ser infant.

Llavors no hi havia bar a la Mola, quan érem adolescents. Per a la gent de Terrassa, les primeres caminades amb el grup d'amics són sempre a la Mola. Hi continuem pujant quan ens fem més grans. Com un ritual. Mentre encara puguem pujar a la Mola... Hi pujava als seixantes, no res, un plis plas, joc dels matins d'alguns diumenges. També hi pujava als setantes.

Als setantes, aquella manera de gravar escenes es deia super 8 i a molts dels meus amics els agradava fer-la servir. El Josep la duia moltes vegades a les mans, com ara du la Nikon. S'haguessin perdut les pel·lícules si la Dolors no les hagués portat a cal Casamada. Acceptem sense pensar-nos-ho la invitació a recordar que ens fa la Dolors. Posem el DVD a la televisió i comencem a reconéixer persones. Ens arriben les rialles de la Joset entrant i sortint de l'aigua, l'any 1973, a l'Ametlla de Mar. Saltem del 73 al 76 i apareix una descomunal senyera, és la celebració del primer de maig al Vallparadís, una riera que encara no havien convertit en parc. Juguem a reconéixer. No és un joc fàcil, però és un joc entranyable. Ho fem després amb les imatges d'aquell primer míting. És un joc entranyable. Els protagonistes s'han fet grans, han canviat d'aspecte. Alguns ja no hi són. Veure'ls alegres ens els acosta de nou. Des del sofà de casa la Dolors, amb una cervesa a la mà, tornem a ser als anys setanta. Trencàvem rigideses, cremàvem patrons. Moments tan propers, com ho són tots els que configuren la vida. Llunyans setantes que tornen amb aquell DVD on la Dolors ha fet encabir un super 8 amb format il·legible.

Nosaltres hem canviat, però ella no. Continua altiva, per damunt de les torres d'alt estanding de Matadepera. Les torres passaran i la Mola encarà serà allà. Parc natural que no han d'envair les cases, no més. Així ho esperem.

Portem sabates de caminar, però no portem impermeables. Deixem el cotxe a Can Robert, són les deu del matí i ja costa trobar lloc. Passegem fins Can Pobla i faig algunes fotos. La Mola i el seu orgull han desaparegut sota la boira que cada vegada es fa més espesa. Apareixen núvols negres quan som prop de Can Pobla. No portem impermeables, tenim una bona excusa per saludar el camí dels Monjos i girar cua, de nou fins Can Robert. Hem de ser aviat a Terrassa, plogui o nevi, el vermut amb la Lola és inexcusable.

Que diu que què del Carretero? A la Lola li és igual i a nosaltres també. Que portin una altra voll-damm. Ja heu pujat a la Mola? Pregunta la mare. Doncs no, només hem passejat de Can Robert a Can Pobla, estava tan tapat. Això no vol dir però, que no en siguem capaços. Un altre dia. Mentre puguem pujar a la Mola ...
__________________________________
les fotos


6 comentaris:

Òscar ha dit...

Heu trobat cap mutilat pel camí?

josep ha dit...

Depresa, depresa els dies passen ! Per Nadal va ser en Peru el primer en arribar a la Mola!!! Jo ja no soc capaç, les meves cames no donen per tant. Les fotos molt maques, s'aprecia perfectament com la boira va baixant i els records de Can Poble i Can Robert són fantàstics! (Semblava ahir, oi?)

LiA ha dit...

sempre tan bonica aquesta muntanya! el meu pare quan les passavem maldades sempre ens deia "cada dia surt el sol i la mola està al mateix lloc" i tranquil.litza saber que hi ha coses i persones que són permanents :)

Marta ha dit...

... m'ho han tret de la boca, la Mola es quedarà on és i esperarà pacient que hi tornis a pujar, no te res mes a fer a banda de la contemplació de les seves faldilles i l'horitzó...a tu només et falta una mica d'entrenament,mandrosilla...boniques fotos!...

TERE ha dit...

Estic d'acord amb el que diu la Marta. Et cal mes entrenament. TU POTS!!!

Una mossa bibliotecària. ha dit...

Heu de passar els dvds a format .avi, com a mínim (i no és cap broma).