dilluns, 25 de gener de 2010

Des de la vora del foc: Contes o no.

Va, s'entrebanca, i un picasso a fer punyetes. Noticia destacada dels diaris d'avui. Tinc ganes de passar de puntetes per damunt de les altres. Fa massa fred.

M'escalfo només amb llenya. Ens ha petat la calefacció. El Jordi ha vingut aviat però no hi ha pogut fer res. Ha intentat un trasplantament de cremador. Impossible. La caldera és al soterrani, encara no sé si cadàver o en estat de coma. El Jordi ha dit que buscaria no sé quina peça i ho tornaria a intentar. Ha dit que tornaria segurament aquesta tarda, però no l'he vist massa convençut. La llenya és una energia neta i m'agraden les flames del foc. Si no fes tant fred. Quatre graus i plovent allà fora. Em quedo sense fumar només per no sortir. A la sala encara s'hi pot estar, si s'hi està ben a prop de les flames. La resta de la casa es gelada. Quieta al sofà, em puc embolicar amb una manta. Qui farà el sopar? Encara és aviat, no hi pensaré de moment, sempre es pot escalfar alguna cosa i tornar cap aquí ràpidament. Quin fred deu fer a l'habitació! Qui hi dormirà? Encara és aviat, no hi pensaré de moment. Cony, per què no torna el Jordi?

M'escalfo amb llenya que és una energia neta. Mantinc el no profund a la nuclear. L'alcalde d'Ascó diu que vol el cementiri i jo li he enviat una carta, com han fet centenars de persones, per dir-li que no presenti la candidatura. L'alcalde d'Ascó no és un fill de puta i les persones dels municipis propers, especialment de Flix, tampoc, només volen aconseguir uns quants llocs de treball. A quin preu? Els habitants d'aquelles terres anys enrere vivien de l'agricultura. És més fàcil acceptar un magatzem de restes nuclears que recuperar agricultures. I els que necessiten feina, la necessiten ara.

Tinc fred, m'emprenyo amb el Jordi que no torna. Vull la meva calefacció de gasoil. El gasoil no és una energia neta, el foc que crema amb llenya de poda sí. Mantinc el no a les nuclears. Ahir no vaig poder anar a la manifestació, érem a casa del pare Enric. Aquest cap de setmana ens ha tocat tenir cura d'ell i no l'hem portat a Torre Sans, plovinejava i feia mal temps per sortir, a més està una mica refredat. Aquest cap de setmana no hi ha hagut contes a la vora del foc. A casa el pare Enric hi ha una bona calefacció de gas i mantenim la temperatura a 23 graus, però no hi ha foc a terra. Al pare Enric li encanta el foc a terra.

Els contes d'aquest cap de setmana, a la calor de la calefacció de gas, han tractat de la mili. El pare Enric és un home, i com a tots els homes d'una certa edat, els que encara els va tocar fer-la per obligació, té una certa tendència a les històries de la puta mili, com diria el Rubianes. Quatre anys de punta mili per aquells que ja sabien molt bé el que era defensar la pàtria perquè els havia tocat fer-ho de veres, al front. El que passa és que era el front de l'altra vorera, la que va perdre. Explica el pare Enric que el van enviar a Saragossa, els portaven lluny de casa, fora de la seva "província" A què em sona aquesta música? Cada vegada que es presentava a una nova destinació li deien el mateix – Así usted es catalán? - Si, si señor – Vaya, vaya, entonces rojo y separatista. El pare Enric explica que després de sentir diverses vegades la mateixa cançó, no es va poder aguantar més i va respondre – Si usted lo dice ...

Ahir va ser un dia d'aniversaris. Cinquanta anys de l'assassinat de Quico Sabaté, el darrer maqui. Trenta-tres del d'els advocats d'Atocha. Un del de la Marta del Castillo. Segur que fa un any, i dos i tres, hi van haver morts a Bagdad. Els 36 d'avui encara eren vius ahir. Les guerres són plenes de morts. Fora de les guerres també s'assassina. No a tots els fan beats. A més dels beats nous de trinca, a casa, tenim un nou déu, com diu la Zel, ara adorem Guardiola.

Avui prefereixo passar de puntetes per les noticies dels diaris. Fa massa fred. Una dona s'entrebanca, i un picasso a fer punyetes.

Ep, aquesta no la sabia, encara que era previsible, l'alcalde i alguns regidors de l'Ajuntament d'Ascó treballen a la nuclear, cobren el sou de l'una empresa amb interessos econòmics molt directes en la construcció del cementiri. Però no serà per això. No, no serà per això.

Un picasso s'entrebanca i una dona a fer punyetes.

5 comentaris:

Sinforosa ha dit...

Una de les meves pesadillas és que em passa això que li ha passat a la dona del Picasso. Qué acojone, mare meva, tot el museu mirant-me amb gest inquisitorial per patosa. La patosa més patosa del món, ja m'han descobert, había de passar algun dia, globalment estgmatitzada per a sempre: "Mírala, mírala, ésa es la que jodió el Picasso",
ufff...!!

Per al sopar d'avui suggereixo rostir patatas en el foc, :-)))

Arare ha dit...

Un Picasso s'entrebanca i jo, a fer punyetes.

un dia ens fumarem -d'estranquis- una cigarreta, tu i jo!

TERE ha dit...

Acaben de dir a la tele que l'ajuntament d'Ascó a votat a favor del cementiri. Suposo que dins l'Ajuntament deu estar prohibit, de fumar. Es dolent per la salut....

Albert B. i R. ha dit...

Per desgràcia, avui el ple d'Ascó ha dit "sí" al cementiri nuclear. No se n'adonen que estan hipotecant unes comarques per a dècades.

Marta ha dit...

... una decisió amb tantes consequències en el temps com aquesta del cementiri nuclear, no la poden pendre els pocs membres de l'ajuntament, per molt escollits democràticament que siguin, per a mi és un tema que hauria d'anar a consulta popular al mateix poble i a la comarca (que també s'empassaran tots els inconvenients però no rebran pas les avantatges)... i, posat que hem de desempallegar-nos de tota aquesta perillosa-merda-que-es-genera, hi hauria d'haver un equip de tècnics que valoressin el lloc idòni, perdò, volia dir el menys dolent per a la població i el territori...mare meva,això sembla una subasta!... i mentres va bufant el vent al nord i al sud, amb força i deixem perdre aquesta energia neta, desde el meu punt de vista, amb critèris poc convincents; i tenim el privilegi del sol que sent gratüit, ens resulta massa car per poder-lo usar com energia a les nostres cases... em penso que ens hem d'aclarir com a societat i si diem que no a determinades coses hem de dir si a altres o renunciar definitivament a endollar qualsevol interruptor...avui tambè fa vent, al menys no necessito assecadora, ni avui ni mai, ja és alguna cosa... és irònic que justament hagi sigut una dona la que,tot entrebancant-se, hagi trencat un bocinet del preciós quadre d'en Picasso perquè, quantes vegades en Picasso, "tot entrebancant-se", va lessionar una dona???...tens tota la raó, Magda...EL TEMPS: fa un fred que pela...sempre petons