Certament el pare Enric ha viscut moltes històries i li agrada contar-les, i a mi m'agrada escoltar-les. D'entre totes n'hi ha una que trobo molt especial i que segur he explicat moltes vegades, tantes o més que ell. Ara dubto de si l'he escrit aquí, o a l'altre blog. Dubto de si els que la llegiran ja la coneixen i pensaran, com jo penso alguna vegada quan escolto el pare Enric, ja me la sé. Però em ve de gust deixar-la anar de nou i ho faig, sense posar-me a rebuscar si és que ja hi era.
El pare Enric va fer la gerra, va ser a la batalla de l'Ebre, amb la quinta del biberó. Com que sabia dibuix el van fer cartògraf. Passats els anys, molts per segons què, pocs per oblidar, un net li va preguntar al pare Enric - Avi, tu has anat a la guerra? - Sí - va respondre el pare Enric- quan era jove, quan en aquest país hi havia guerra, jo hi vaig ser. - I tu vas guanyar o vas perdre?- Va preguntar el nen que, com tos els nens, sempre tenia una altra pregunta a punt. - Vaig perdre – li va respondre el pare Enric, probablement amb un deix d'amargor. - Quina arma feies servir? - Els nens, ja se sap, mai no en tenen prou. - Un paper i un llapis. - Així, és clar que vas perdre!
El pare Enric somriu després de repetir l'exclamació del nen. Aleshores de vegades calla, de vegades continua amb altres històries relacionades amb aquella batalla mítica de la qual encara en cantem cançons. I jo, com una criatura que mai no en té prou, també en vull referir una altra. Una de quan els republicans ja anaven de retirada, de quan van haver de deixar totes les pertinences per encabir-se en camions, cap amunt, cap a França. Els van donar un dia als soldats que vivien a prop, un dia per anar a casa i tornar amb una manta, l'exercit ni això tenia i només això necessitarien per dormir al ras, si encara fos possible dormir.
Quan el pare Enric va arribar a casa, disset anyets, uns quants mesos al front i alguns amics perduts, la mare, l'àvia Paquita, aquella que es va fotografiar al país basc, va matar l'única gallina que li quedava i en va fer un bon caldo. Es van asseure a taula tota la família, es van servir el plats, i el pare Enric va agafar el seu amb la mà esquerra, se'l va apropar a la boca i des d'allà es va anar posant la cullera a la boca. El pare Enric, amb disset anyets, amb uns quants mesos de front, ja no recordava el que era una taula.
El pare Enric somriu després de repetir aquestes històries, com si no quedés cap rancúnia, només la comicitat de les anècdotes. Ell somriu i jo també ho faig. El meu somriure però, és més agre que dolç i el d'ell, encara que ho amagui, que s'ho amagui, probablement també.
I com que no havia formulat encara cap desig per al 2010 ara en llenço un, per al 2010 i el 2011 i el 2012 i el 2013 ... Tant de bo tothom tingui un plat de sopa per posar-se a la boca, tant de bo tothom tingui una taula on repenjar el plat, i un menjador on posar la taula, i un habitatge digne on posar el menjador. Tant de bo tothom tingui un paper i un llapis per dibuixar paraules i que siguin aquestes les úniques armes. I que les paraules dites, escrites, dibuixades, coregin amb el Josep: Estem condemnats a vèncer.
El pare Enric va fer la gerra, va ser a la batalla de l'Ebre, amb la quinta del biberó. Com que sabia dibuix el van fer cartògraf. Passats els anys, molts per segons què, pocs per oblidar, un net li va preguntar al pare Enric - Avi, tu has anat a la guerra? - Sí - va respondre el pare Enric- quan era jove, quan en aquest país hi havia guerra, jo hi vaig ser. - I tu vas guanyar o vas perdre?- Va preguntar el nen que, com tos els nens, sempre tenia una altra pregunta a punt. - Vaig perdre – li va respondre el pare Enric, probablement amb un deix d'amargor. - Quina arma feies servir? - Els nens, ja se sap, mai no en tenen prou. - Un paper i un llapis. - Així, és clar que vas perdre!
El pare Enric somriu després de repetir l'exclamació del nen. Aleshores de vegades calla, de vegades continua amb altres històries relacionades amb aquella batalla mítica de la qual encara en cantem cançons. I jo, com una criatura que mai no en té prou, també en vull referir una altra. Una de quan els republicans ja anaven de retirada, de quan van haver de deixar totes les pertinences per encabir-se en camions, cap amunt, cap a França. Els van donar un dia als soldats que vivien a prop, un dia per anar a casa i tornar amb una manta, l'exercit ni això tenia i només això necessitarien per dormir al ras, si encara fos possible dormir.
Quan el pare Enric va arribar a casa, disset anyets, uns quants mesos al front i alguns amics perduts, la mare, l'àvia Paquita, aquella que es va fotografiar al país basc, va matar l'única gallina que li quedava i en va fer un bon caldo. Es van asseure a taula tota la família, es van servir el plats, i el pare Enric va agafar el seu amb la mà esquerra, se'l va apropar a la boca i des d'allà es va anar posant la cullera a la boca. El pare Enric, amb disset anyets, amb uns quants mesos de front, ja no recordava el que era una taula.
El pare Enric somriu després de repetir aquestes històries, com si no quedés cap rancúnia, només la comicitat de les anècdotes. Ell somriu i jo també ho faig. El meu somriure però, és més agre que dolç i el d'ell, encara que ho amagui, que s'ho amagui, probablement també.
I com que no havia formulat encara cap desig per al 2010 ara en llenço un, per al 2010 i el 2011 i el 2012 i el 2013 ... Tant de bo tothom tingui un plat de sopa per posar-se a la boca, tant de bo tothom tingui una taula on repenjar el plat, i un menjador on posar la taula, i un habitatge digne on posar el menjador. Tant de bo tothom tingui un paper i un llapis per dibuixar paraules i que siguin aquestes les úniques armes. I que les paraules dites, escrites, dibuixades, coregin amb el Josep: Estem condemnats a vèncer.
3 comentaris:
Gracies Magda, jo no coneixia aquestes histories. Una pregunta, apart de paper i llapis… val tambe una càmera?
Les imatges, diuen, valen com mil paraules, i les de la teva càmera, com a mínim, per dos mil. Mira si ens cal paper i llapis als altres per atrapar-te
Habias hecho referencia en alguna ocasion pero no exactamente igual, lo cual la hace novedosa y muy bonita.Mis deseos para estos proximos años estan con los tuyos
Publica un comentari a l'entrada