dissabte, 2 de gener de 2010

Contes a la vora del foc


Aquest tres dies de festa ens ha tocat ser amb el pare Enric. Avui l'hem portat a dinar a casa nostra, a la casa que va fer construir el Jaume Sans en un acte d'amor cap a la seva filla, la mare del pare Enric i àvia de l'Enric que ahir va ser aquí amb la trompeteta. Una trompeteta que per obra i gràcia dels nostres amics convertim, amb la txapela del Josep, en símbol de la condemna a véncer. Això serà després que la meiga la bufi contra Nuñez Feijoo, o sí més no, contra el seu decret de normalització lingüística. I bufarem i bufarem, mentre quedi aire als nostres pulmons, per enfrontar-nos a tot allò que pretengui anul·lar identitats. Morirem nosaltres, però perduraran les nostres llengües, les paraules que ens uneixen en la pluralitat.

Tenim el pare Enric a casa nostra, a casa seva. Hem encés el foc i ell s'ha volgut asseure al silló del costat. Ha abandonat el llibre que llegia per prestar atenció a les flames i s'ha deixat endur pels records. Damunt la llar la fotografia que la Tere va engrandir, una preciosa fotografia de l'àvia en blanc i negre. Una noia d'uns 15 o 16 anys somriu a la càmera. Va vestida de pagesa basca, a Euskadi, a casa d'uns amics de la família, fa uns 100 anys.

El pare Enric centra la mirada en la fotografia, mentre la llenya crema, m'explica una de les seves històries de la vora del foc.

Els amics bascos de la família Sans eren sastres. Sastreria Gamboa es deia l'establiment que regentaven. El Jaume Sans era representat de teixits anglesos a començament del segle XX. Els Gamboa, malgrat la seva amistat amb els Sans, malgrat ser sastres, mai no havien comprat roba a l'avi Jaume. Un estiu els Sans van anar a passar uns dies a Bilbao, a casa dels Gamboa. Un matí, mentre esmorzaven, el Jaume Sans va dir que havia tingut un somni estrany i els Gamboa li van demanar que els l'expliqués. Resulta que he somiat que era mort, va començar dient el Jaume Sans, i que anava al cel. El cel era un lloc fabulós. Damunt dels núvols les taules eren parades amb els menjars més exquisits i els arcàngels feien sonar instruments celestials dels que en sortien les melodies més belles del que mai no us podríeu imaginar. S'hi estava tan bé que era impossible preveure cap sensació desagradable, ni cap dolor. Precisament per això m'he quedat estorat al notar cert regirament de budells, tenia ganes d'anar de ventre. He mirat per tot arreu sense trobar el lloc adient per a les meves necessitats i per això he buscat un àngel per preguntar-li, amb un cert encongiment, si al cel hi havia lavabos. No, m'ha respost l'àngel, només cal anar a un dels forats dels núvols i allar deixar anar el que no es vol quedar dins. He mirat pel forat que tenia més a prop i just a sota he vist la sastreria Gamboa. Aquí no ho puc fer, li he dit a l'àngel, es la sastreria del meu amic. Pel que et compra, ha dit l'àngel, ja t'hi pots cagar al damunt. No cal dir que el Jaume Sans va tornar a Reus amb una bona comanda de roba a la butxaca.

Aquests és el conte que m'ha explicat avui, a la vora del foc, a Torre Sans, el pare Enric.

4 comentaris:

Marta ha dit...

...que bonica aquesta história, i tambè la foto...bon any a tot.hom i que el fem amable, tan si vol com si no vol, em temo que no fa cara de posar-ho fàcil i no és culpa seva, com sempre...és d'ells... em vaig menjar els raïms al peu del canó,hi va haver feina, aquest any ha anat així, però vaig tindre el regal de la lluna plena i una sortida de sol espectacular mentre tornava a casa, a les 8 del matí a 80 km/h, que sembla que no, i dona molt per disfrutar del paisatge...avui començo una setmana de festa i ho celebrarè amb cava...sempre petons

meiga ha dit...

Que historia más buena, como las que contaba mi abuela y decía que eran "de Quevedo" .
Querida Magda: no soy la primera, y se que no seré la última , en decirte que tienes madera de escritora de las buenas.. A las ideas que ya te hemos sugerido puedes sumar también una colección de relatos cortos sobre anédotas de Torre Sans (es que esta historia de hoy deja con ganas de mas)

Y gracias por prestarme la trompetilla, fijo que le daré buen uso

Bicos,petóns, muxu

josep ha dit...

M'agraden els contes del pare. Tambe penso que hauries d'escriuren més! Quan era petit, tambe creia que les tifes fetes als avions anaven a parar a algú o altre!

LiA ha dit...

hehehe quina història més gran! I quina enveja més sana escoltar-la de l'avi, vora la llar de foc :)
petonets,