dimecres, 20 de gener de 2010

Un pas endavant i ...

Ara ja és fosc. La llum se n'ha anat així, de sobte. Fa només una estona, més o menys cap al punt de les sis de la tarda sota el pont de Saragossa, he sortit a comprar i l'enllumenat públic no feia cap falta. S'allarguen els dies, sí, però encara es fa de nit tan aviat...

Fa anys, molts per als joves, no tants per als que hem perdut memòria però no hem endreçat els records, em van aturar pel carrer quan tornava de la feina amb la felicitat i l'energia d'una joventut compresa. Han assassinat l'Allende, em va dir l'amic. Fa anys d'aquell assassinat que era molt més que un assassinat. Veig la foto com si hagués estat ahir. I va passar el temps. I van canviar les coses, i el Pinochet va ser jutjat, i ens en vam alegrar. La nit no és la mateixa a Xile, es clar que no, però aquesta nit difosa que torna, tan aviat ...

Camino fins la cuina per desar la compra. Quan ja es fosc a fora obro l'ordinador. Bufa quasi quiet el vent i aquí dins res no es mou. No para d'arribar ajuda a Haití. Massa! Perquè no tenen res. Ni on posar-la, ni com tractar-la. I és que el més fàcil és enviar un paquet, caritat i no solidaritat ha dit algú. Calen accions diferents. Qui gestiona la solidaritat? El gegant del Nord? Massa fàcil. Es millor que res el que s'està fent, sí. Però encara es tan poc ...

Tinc al correu una informació que algú ha cregut que em podia interessar, i li ho agraeixo. El Govern homenatja els represaliats pel franquisme amb 25 actes a tot Catalunya i els lliura un diploma de reconeixement. Ja és alguna cosa sí, però no sé, potser tinc el dia exigent, penso en aquests diplomes que tenen noms i cognoms, alguns lliurats, altres encapsats encara en alguna direcció general. I es que no hi són tots. Ja és alguna cosa, ja. Però n'hi falten molts. Hi falten tots aquells que no han arribat a temps, perquè van morir a la presó, o els van matar, o eren massa vells per esperar. Però també hi falten aquells que van ser acomiadats per organitzar vagues i van ser a les llistes negres i no van tenir feina. Però també hi falten els que van ser expulsats de la universitat i no van poder acabar la carrera. I tots aquells que van haver de viure en un altre país, o en una altra ciutat. I totes aquelles dones que no van poder decidir sobre el seu cos, sense anticonceptius, amb la vergonya i el pecat, amb un avortament clandestí on si jugaven o perdien la vida, o amb fills parits en institucions per a dones que al carrer tenien un nom. I tos aquells que van haver d'amagar la seva sexualitat, i han hagut de patir matrimonis no desitjats, i han arrossegat la culpa de no fer felices les parelles. Tants i tants desitjos empassats sense digerir. I totes les criatures posades en fila cantant el cara el sol i clatellot que va i ve. I tots els diàlegs i tots els escrits forçats en una llengua que no era la seva. No hi ha prou diplomes. Tenim uns noms, sí, però, potser és que avui tinc un dia exigent, tants noms que hi ha a la llista, i tan curta com la veig. Perquè els noms són alguna cosa i els testimonis vius necessaris, però no serveix de res si l'acte o els actes, l'homenatge o els homenatges, es tenen a sí mateixos com a finalitat, si no són el símbol d'una implicació real i conscient. Perquè ningú no hagi de viure forçat en països o ciutats alienes, perquè ningú no figuri en llistes d'acomiadament en moments on trobar una altra feina és gairebé impossible. Pel dret a un ensenyament públic i igualitari. Pel dret a decidir sobre el propi cos i a viure lliurement la sexualitat. Per un diàleg universal amb el respecte més absolut a la llengua, les llengües pròpies. Vull creure que aquest esperit és darrera d'aquests actes. Sé que aquesta és encara la lluita de les persones que rebran un diploma on el president els expressa el reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la guerra civil i la dictadura franquista. No ho van tenir fàcil. Ara alguna cosa ha canviat, d'imbècil seria no reconèixer-ho. Ara, s'allarguen els dies, sí. Però encara es fa de nit tan aviat ...

8 comentaris:

zel ha dit...

Ostres, quin apunt tan sentit, i també, t'ho dic amb el cor, tan compartit... Així em sento jo, tot i que recordo molt vagament la mort d'Allend, de la qual en vaig ser conscient plenament molt més tard. Però la meva memòria s'ha alimentat de les altres,i signo el teus desesper esperançat...o no, vés a saber, corren mals aires...

josep ha dit...

He llegit la teva aportació d'avui i no sabia ben bé si no era el sò del miting de la foto!!! Em semblava ben bé que estaves allà dalt a la tribuna d'oradors i ens ho deies amb molta passió. Temps era temps…s'allarguen els dies, sí. Però encara es fa de nit tan aviat…

dolors ha dit...

visca la llibertat.

meiga ha dit...

En eso estamos tod@s, en hacer que la libertad siga viva.
No es siempre la lucha dramática y total del Chile que perdió a Allende, pero siguen en pie otras luchas en las que dejarse un día de sueldo. Como hemos hecho los miles de personas que esta jornada hemos inundado las calles de Santiago durante 3 horas, y llenado luego la plaza del Obradoiro. Día de huelga para demandar al Sr Feijoo que deje de salatarse la Constitución, el Estatuto y las Leyes Europeas, y nos deje vivir en gallego sin mas recortes, sin mas intromisiones laborales en materia educativa, sin más visiones invertidas de la realidad.

Quizas hayais visto algo en las noticias digitales (eso e la tele "central" no creo que salga). Queria compartir todo esto hoy con vosotros

Fins demá, ata mañán, bihar arte

Magda ha dit...

Digan lo que digan por ahí, y lo peor es que la mayoría no dicen, estoy convencida que "O éxito da mobilización confirma que a sociedade quere unha capacitación real e plena para o alumnado na lingua propia de Galicia, polo que non pode rebaixarse a súa presenza no ensino"

Felicidades e a continuar. Boas noites querida meiga

dolors ha dit...

hola

Arare ha dit...

No has pensat, a fer política ben feta? jo et votaria com a presidenta, tingue-ho per segur!

Un apunt que comparteixo de dalt a baix!

susa ha dit...

Nena, lo de presidentta todavia no te lo habia dicho nadie, que poderio.
Me ha hecho mucha ilusion ver la foto de aquellos años imborrables en nuestra memoria y en nuestro corazon.Muchos dias pienso que quisiera volver ha hacer las mismas cosas, porque no han cambiado tanto esta sociedad y que tu describes tan bien.