dijous, 14 de gener del 2010

En el silenci: El vent

Són quarts de nou de vespre i és de nit. La força, brutal, del vent trenca el silenci de la casa. Se sent allà fora, virulent, deu anar a més de cent per hora. No veig si l'arbre es balanceja. Són quarts de nou del vespre i és de nit. El so del vent trenca el silenci. Més lluny passa una moto, em sembla, el so del vent apaga altres sons.

Cap al sud el mar, que ni es veu ni se sent. Només el vent. Cap al nord encara queda una mica de neu. La neu no té so. Aquí no en queda gens de neu, potser demà ja no veuré la de les muntanyes, potser se l'emportarà aquest vent que bufa. És de nit, no veig la neu, ni l'arbre que segurament es vincla cap a l'est, cap a la botiga de la Tere que ja deu haver tancat. El dia que hi havia neu la Tere va fer una foto preciosa de Torre Sans. L'hem penjada al menjador, a l'est de la sala on escric. La sala està en silenci però el so del vent cada cop és més fort. Allà baix, una mica més al sud, el vent ja ha fet mal. A l'Empordà la fresa del vent deu ser tant o més decibèlica com la d'aquí. Fa una mica de por aquest vent que ve del nord i actua per la costa i el prelitoral del Mediterrani.

No sé si fa vent a Donosti, no sé si fa vent allà, enllà més i més cap a l'est, cap on viatjarà demà el Josep. Li desitjo bon temps i com sempre espero bones fotos. Va fer vent els dies que cremava Horta de Sant Joan, i el vent ho va posar tot més difícil. Potser no només va ser el vent el culpable, potser ... potser les coses, massa coses, se les emporta el vent quan caldria que hi fossin i les amaga per retornar-les, estranyament, quan torna a fer vent, quan bufen altres vents, que no venen ni del sud ni del nord, altres vens que es fan més i més forts quan més a prop són de calendaris electorals. També podria ser que fos jo que no hi sentís prou bé. Fa massa vent, o no tinc ganes d'escoltar.

He tancat el llibre sense haver remuntat l'Orinoco. Potser algun dia ho faré, encara que em temo que alguns Orinocos no s'acaben de remuntar mai. Si avui anés cap a l 'oest, mar enllà, no baixaria fins l'Orinoco. Hi ha un país petit, perdut en la immensitat de l'oceà del qual gairebé mai no se'n parla, és tan petit, i tan pobre ... Quan de temps feia que els diaris no parlaven d'Haití? I jo, aquí, tremolant per la por que el vent no torni a trencar un tros de reixa.

4 comentaris:

josep ha dit...

Tens molta raó quan ens parles de Haití. Es un pais tant pobre (el més pobre d'amèrica), que mai ningú n'hi fa cas i resulta que quan hi han més de 50.000 morts, allehores correm-hi tots amb la solidaritat. Sí, la solidaritat mundial que s'ha despertat és bona, aixó cal reconèixe-ho, però jo em pregunto perquè sempre ens despertem, o millor dit, es desperten alguns, quan ja hi han alguns o molts morts sobre la taula. Quans morts més necesiten la solidaritat, la justicia, la fam, la violència, la guerra…etc. perque els poderosos n'hi facin cas? Fins que no ens trobem la mort sobre la taula, de primer plat, no movem el cul!.
M'en vaig uns dies a Thailandia, a l'est. M'agradaria fer bones fotos i ja estarem en comunicació per aquesta cosa que es diu internet. Es curiós on pot arribar: avui han explicat a algún noticiari que una noia haitiana demanava auxili, que la lliberesin, desde sota de les escombraries d'un edicifi a traves de Twiter. Avui li he dit a la Miren: si fos més jove potser avui hagués canviat els meus billets de Thailandia per altres a Haiti o prop d'allà. Però després he pensat que potser no seria capaç de fer les fotos que es veuen aquests dies. Allà fan falta gent amb pales i gossos… lo de les fotos, essent un bon testimoni, potser no és tant urgent!.
Aixó de Haití fa pensar! Com un petit pais pot quasi bé desaperèixer sota les escombraries !!

Magda ha dit...

Déu ni do, Josep, com t'esplaies quan et surt del cor (o de les vísceres) I després diràs que tu d'escriure, no.

Bon viatge, te'n vas on has d'anar perquè és on vols anar. Disfruta-ho. I, naturalment, com sempre, fins demà.

Tere Balañà Fotografia ha dit...

Sembla que el vent ha deixat de bufar. Ara fa sol. I a les muntanyes, desde aquí, ja quasi que no se'n veu, de neu.
Aviat molts ni es recordaran de la nevada. Ni de Haití.
Però les imatges que en quedin jugaran un paper molt important a l'hora de fer-los memòria de que aquests llocs existeixen, de que aquestes coses passen.
Bon viatge,Josep.

josep ha dit...

Es ben cert Tere! D'aqui uns dies el record del desastre a haití s'haurá fos com la neu! Aquesta és la nostre sort i la nostre desgràcia també!. Si no es borrésin els records potser no podriem viure.
L'altre día, parlant ab un noi que se vol. separar, deis: "el mes important per un matrimoni es que l'altre persona sigui una bona persona i el según mes important, es tenir poca memoria"