Dimarts cinc de gener del 99 a Tailàndia si fos el cas que allà mantinguessin el calendari xinès. A Haití no hi ha calendaris. Fa una estona he fet el gest quotidià de treure els peus de sota els llençols i posar-los a terra, a partir d'aquí he de viure, més o menys feliçment, omplint les hores fins que arribi el gest contrari de tornar a amagar els peus. Descobrir i amagar peus, els parèntesis que farcim amb actes de venalitats incertes per configurar qui som. El Salvador Juanpere deia alguna cosa així, molt millor dita sens dubte, en un del seus posts que ara no trobo.Existeix una base xenòfoba que en determinats moments explota i mostra el seu comportament racista. Els polítics tenen l'obligació de legitimar o deslegitimar aquesta base latent de feixisme. Jordi Borja al País d'avui. Fullejo el diari mentre glopejo el cafè calent. L'Enric ha sortit a caminar.
Després d'amagar els peus no apago el llum, no ho faig fins que el Juan Carlos Onetti m'ha explicat el conte del dia. Busqué el pedazo de playa donde había vivido. La arena, los colores amigos, la dicha, todo estaba hundido bajo un agua sucia y espeluznante. Bruta i putrefacta és l'aigua d'aquell tros de terra al Carib. Comença l'èxode de l'ínfern diu Público a la portada.
Eren tres quarts d'una quan vam tornar a casa, la calefacció posada, el sofà on descansar i alguna cosa a la nevera, convenientment higienitzada. El Josep descansava del viatge, llit còmode a un hotel còmode, a Tailàndia. La Meiga ja té el bitllet i comencem a preparar les calçotades. Tenim espais propis on trobar-nos. Tenim projectes de futur. Passaports amb els segells que corresponen. Partides de naixement que ens identifiquen com d'aquí. Figurem al cens, tenim papers. Som.
Hi ha una caseta que algun dia va ser bonica a l'entrada de Les Borges, quan vens de Les Voltes. Vidres trencats i façana despintada. Una bonica casa que algun dia va ser habitada i ara no l'aprofita ningú. Hi havia cases senzilles, sense neveres, amb pocs o cap aliment, on vivien i bevien aigües infectades centenars de milers de persones que ara conformen l'èxode de l'infern. Més de dues-centes mil no fugiran mai més. Només algunes tenen nom i cognoms als diaris, les que eren d'aquí. Tenien passaports amb segells, partides de naixement que els identificaven. Eren els nostres. Noms i cognoms per alguns, un número més per als altres. També hi ha categories entre els morts.
Entre les oliveres verdes i sense fruit queden les xarxes de la collita. A les branques pelades dels ametllers comença a despuntar el borró. Oli amb denominació d'origen i ametlles, productes propis de la nostra terra. Oliveres centenàries que recargolen el temps a les soques. Terra dels nostres ancestres per davall dels nostres cants. Enarborem banderes. Constitucions, estatuts i lleis. I les parets del que es legal es van estretint. Com més estretes siguin les parets menys hi cabrem. Quants menys siguem més litres d'oli i quilos d'ametlles ens tocarà per cap.
No sé per què es diu Les Voltes si s'hauria de dir Els Tombs. És un poblet petit, petit. Quatre cases mal contades. Algunes foren precioses, altres encara ho són. Vestigis dels anys que s'han recuperat o han caigut en l'oblit. Pocs noms al cens de Les Voltes. Molts al de Vi
c. Massa, creuen alguns. Estretim censos quan encara no es prou estret el marc legislatiu. Com acordions els textos legals. Com acordions la llista de persones que tan aviat ho són com deixen de ser-ho. Malament mentre situem el debat en el marc de les lleis i deixem de banda el marc de l'ètica.Tocaven tres quarts d'onze al campanar de Les Borges quan vam sortir a passejar cap a Les Voltes que s'hauria de dir Els Tombs. Repicada de campades anunciaven la missa solemne de Sant Antoni, festa major petita del poble. Portem a beneir els nostres animals que tenen noms i papers.
Ahir, quatre de gener del 99 al calendari xinés, quan eren les nou del matí sota el pont de Saragossa, vaig treure els peus de sota el llençols.
9 comentaris:
No som conscients, que cada dia amaguem els peus sota els llençols i estem calentets i ben peixats... no n'acabem de ser conscients.
El que no em queda clar és per què s'hauria de die Els Tombs i no Les Voltes... potser Les Voltes recorda elements arquitectònics i Els Tombs recorda elements més dinàmics... no ho sé, explica-m'ho, eh?
El problema del cens no és només un problema de cens. És tan profund i tan seriós que no crec que qui només té ànsia de poder i de diners sigui capaç de pensar-hi rpofundament i seriosa...tant de bo m'equivoqui!!!
És veritat que ha existit en els últims anys un descontrol important sobre la immigració il·legal. Un descontrol interessat, per descomptat: la mà d'obra il.legal és barata i no pot reclamar drets.
Però també és veritat que en èpoques de crisis engreixa la xenofòbia: sempre és fàcil culpar a "els altres", sobretot si són pobres i minoria.
Perque amb els autèntics culpables no s'atreveix ni Dios.
Arare, Segurament tens raó i el nom de Les Voltes fa referència a elements arquitectònics (que ara no hi són) i en aquests cas s'hauria de dir, com es diu, Les Voltes. La veritat és que no ho sé. De fet, sense vergonya ni coneixement de causa, només pretenia fer una petita conya dedicada a l'Enric que des que sóc per terres del Camp de Tarragona no para de dir-me que en lloc de "voltes" hauria de dir tombs. Vaig a donar una volta, li dic amb el meu català de Terrassa, i ell, aquí has de dir tomb. Jo, impassible, he hagut de donar moltes voltes per aparcar, i ell, has hagut de fer molts tombs ...
Salutacions Sinfo
Magda, en tu anterior existencia debiste de ser "palilleira de Camariñas", por esa habilidad con que tejes las ideas, los sentimientos y las palabras, y nos los dejas asi delante, como un tapete de encaje hecho de la vida misma, que jamás deja indiferente y que siempre invita a meditar, y a obrar en consecuencia.
Non deixes de palillar nunca como o fas.
Bicos, petóns, muxu
M'apunto a lo que diu la meiga!! Es impressionant llegir-te, fins i tot desde tant lluny (o encara més). No deixis mai d'escriure estimada!. Ha estat un bon despertar el teu missatge. Avui dia de viatge cap a Korat i per tant fins demà a demà passat no podre tornar a llegir-te....quina ràbia!!! Una abraçada!
Estic d'acord amb el que t'han escrit. Potser no sempre trobo paraules per comentar les teves entrades. Del que si que pots estar segura es de que sempre em fan reflexionar. I m'agrada trobar comentaris de gent que conec, encara que alguns només els conegui d'aquí.
A veure amics meus, que quan us vaig demanar que em féssiu la pilota també us vaig dir que amb una certa discreció.
Tere, com que aquests any t'apuntaràs a la calçotada podràs conèixer, en vivo y en directo, algun altre nom.
... tema peus m'ha agradat; la veritat és que aquest hivern hi estic reflexionant molt ja que, pendre la decisió de treure'ls de la cabanyeta calenta on dormen a quarts de sis del matí, i tal com s'ha posat Fecsa Endesa, representa realment una experiència cruixidora entre moltes, sobretot si no encertes a la primera les sabatilles (...) per la qual cosa durant diverses setmanes vaig pendre la decisió de posar-me mitjons, cosa que no m'agrada gens, però que m'ha salvat de començar el dia amb el típic trauma matinal... mira que hi poso bona voluntat i ho intento, però aquest any nou de trinca de moment no dona gaires alegries, coses que passen allà i coses que passen aquí (ja t'explicaré), la gent te un punt de desesperació que dificilment solventa, sino al contrari, complica...seria un bon moment, una ocasió d'or per aplicar alló de la imaginació al poder però no és el cas, i és així com els uns carreguen contra els altres sempre que estiguin per sota d'ells, i els altres contra els altres -també per sota-, i els altres...i els polítics, tots junts menjant crispetes...falta molta valentia i sobra molta hipocresia... de tota manera dona esperança que es recuperi el sentit de solidaritat en molts sectors de població... i a la feina, ni t'explico!,molta intranquil.litat; sobretot després d'haver llegit tot aquell informe...jo, com sempre, procuro que els sentiments hi siguin presents però que no dominin, sino seria impossible...ah! la volta/el tomb a mi em sembla que tot s'hi val, no? ara mateix no t'ho podria assegurar, però em sembla que jo faig servir totes dues paraules, m'hi fixaré...sempre petons als d'aquí, als d'allà i als de més enllà
collons nena, com m'agrada que hi hagi algú que digui allò que jo no se dir.
Em dic Montse o Montserrat i cada vegada és mes dificil identificar-se
Publica un comentari a l'entrada