Hem establert, des que vivim a Torre Sans, un ritual familiar. Cada any, a primers de gener, un dia que ens vagi bé a tots, que no tinguem altres compromisos i que no sigui cap de les festes d'obligat compliment, tenim una trobada familiar "íntima". Una manera de començar, o millor dit de continuar, en comunió directa amb els nostres antecessors i amb els que ens segueixen.
El primer dels joves que arriba va a buscar la llenya i encenem un bon foc. Al voltant del foc no cantem nadales, fem un petit aperitiu, i algun brindis per entonar. Després passem a la taula. Els pares, nosaltres i els fills. L'any passat encara va venir la mare Montserrat, aquests any l'hem tinguda present i l'hem recordada. Tot plegat taula per a vuit.
El dia que no era nadal, ni el dia de reis, que no era festa d'obligat compliment i que ens anava bé a tots, va ser ahir. Com cada any cada persona va trobar al costat del seu plat un llibre. Un llibre escollit amb tota la cura possible, pensant directament amb la persona que l'havia de rebre. No diré noms ni els enllaçaré amb cap títol, el que rep cada un és una cosa massa personal i íntima per fer-ho públic.
No diré títols, ni tan sols temàtiques, només diré que no hi havia novel·les de grans catàstrofes o estranyes epidèmies, ni dones venjatives, ni periodistes salvadors, ni misteris religiosos, ni erotisme sense exigència del guió, ni memòries de ningú, ni .....
Alguns dels llibres eren reedicions de clàssics, altres novetats, no diré editorials, només diré que no eren ni planeta ni plaza&janés, ni columna ...
No diré ....
Després de dinar tornem a la vora del foc, alguns fullegen els llibres, altres s'endormisquen, el pare Enric ens explica histories, mirem fotos per recordar. Quan es fa tard tothom torna a casa seva. Queda la taula del menjador mig parada i una olor agradable que no és de vi, ni de paper, és d'humanitat.
El primer dels joves que arriba va a buscar la llenya i encenem un bon foc. Al voltant del foc no cantem nadales, fem un petit aperitiu, i algun brindis per entonar. Després passem a la taula. Els pares, nosaltres i els fills. L'any passat encara va venir la mare Montserrat, aquests any l'hem tinguda present i l'hem recordada. Tot plegat taula per a vuit.
El dia que no era nadal, ni el dia de reis, que no era festa d'obligat compliment i que ens anava bé a tots, va ser ahir. Com cada any cada persona va trobar al costat del seu plat un llibre. Un llibre escollit amb tota la cura possible, pensant directament amb la persona que l'havia de rebre. No diré noms ni els enllaçaré amb cap títol, el que rep cada un és una cosa massa personal i íntima per fer-ho públic.
No diré títols, ni tan sols temàtiques, només diré que no hi havia novel·les de grans catàstrofes o estranyes epidèmies, ni dones venjatives, ni periodistes salvadors, ni misteris religiosos, ni erotisme sense exigència del guió, ni memòries de ningú, ni .....
Alguns dels llibres eren reedicions de clàssics, altres novetats, no diré editorials, només diré que no eren ni planeta ni plaza&janés, ni columna ...
No diré ....
Després de dinar tornem a la vora del foc, alguns fullegen els llibres, altres s'endormisquen, el pare Enric ens explica histories, mirem fotos per recordar. Quan es fa tard tothom torna a casa seva. Queda la taula del menjador mig parada i una olor agradable que no és de vi, ni de paper, és d'humanitat.
5 comentaris:
No hi entenc de llibres, ja sabeu que llegeixo poc (llibres) però si que em sembla molt bo el ritual. Ajuntar la família, aquells més propers vora la llar de foc i en un bon dinar em sona un bon ritual; al menys un cop a l'any.
Parlant de gent propera i estimada, d'humanitat, avui he trucat a St. Miquel de Cuixà i he pogut parlar amb en Josep. S'ha aixecat i ha anat fins al telèfon. M'ha dit que dos dies després de deixar l'hospital ja caminava una mica i que fins i tot ahir va anar a peu fins a missa a l'Església gran. Això vol dir que poc a poc, dins la seva vellesa, es va recuperant de l'ensurt. Aquest fet m'ha posat molt content i quan estic content m'agrada compatir-ho amb vosaltres!.
Y a nosotros que compartais esos momentos, esos sentimientos... Cuando estaba soltera y aun vivia en el pueblo de mis padres, en tardes como estas nos juntábamos las amigas en el bar A Rúa, en la mesa de junto al fuego, a desahogarnos de todos los agobios de ese día, entre risas y un par de cervezas... Hoy vivo una vida que no me deja mucho tiempo para cervezas compartidas. Pero entrar aqui cada día me reconforta de la misma manera,os leo/escucho hablar y siento el mismo calor de leña en la chimenea, las mismas sonrisas, la misma empatía.
Fins demá, amics /Bihar arte, lagunak/ata mañá.
Aquest ritual ho fem a casa nostra cada 25 de desembre i un dia qualsevol a l'estiu, com també un o dos cops a l'any venen tots els amics de la colla (quaranta i ...) a sopar i és fantàstic. Pot haver alguna cosa millor?
parece que Torre Sans tiene imanes que atraen a diferentes colectivos.Felicidades
Hi ha famílies, com la teva, que m'evoquen la meva :)
potser per això et trobo tan propera!
Publica un comentari a l'entrada