Són les deu tocades i vinc de Reus. Hem estat a la presentació d'un llibre que va al revés. Es diu Blog de Treball. No té contraportada ni solapa. A la portada una mà invita a passar pàgina. Un pròleg que és molt més que un pròleg per qui el va fer i pel moment que el va fer. Una justificació de l'autor i el bloc del llibre que és el blog pròpiament dit. Comença el 30 de setembre de 2009 i acaba el 15 de març de 2002. O potser no, potser comença el 15 de març de 2002 i acaba el 30 de setembre de 2009. No sé si el llibre s'ha de llegir a la japonesa. Tot i que, de fet, és un blog.
El vaig conèixer fa uns quants anys, no sabria dir quants, a Terrassa, en un sopar a casa d'uns amics comuns. No n'havia sentit a parlar mai d'ell, cosa que no vol dir que no fos ja prou conegut, cosa que evidencia només el meu analfabetisme en el món de l'art. Salvador Juanpere només era un nom a l'hora del primer plat. Mentre ens servíem el segon vaig saber que era escultor i, a més, autor de la Columna rostrata. Així que ets l'autor de l'escultura que hi ha davant del Don Cándido? Va somriure i després va deixar anar la frase: M'agradaria que algun dia la gent digués que el Don Cándido és aquell hotel que hi ha davant de l'escultura del Salvador Joanpere. Em va semblar tan genial que ho he aplicat en més d'una ocasió. On quedem? Si et sembla ens esperem a l'hotel que hi ha davant de l'escultura del Salvador Juanpere. Per què no? No cal dir que des d'un punt de vista estètic la cosa no té color. De fet el que a mi m'agradaria és que algun dia algú digués: El Don Candido? Sí, era aquella mole d'hotel que impedia la vista de Terrassa al entrar per l'autopista. El que estava just al davant l'escultura del Salvador Juanpere. A l'hora dels postres vaig saber que també era capaç de cantar de manera extraordinària un tango. Vaig tornar a casa desconeixent que, a més a més, escrivia.
Després dels anys avui torno de nou a casa, ara Torre Sans, amb un llibre sota el braç, l'obro per una pàgina qualsevol i descobreixo un talent narratiu envejable. Llegeixo d'aquella manera que agrada llegir, adonant-me que algú ha estat capaç de dir, amb art, allò que jo hagués volgut dir però no vaig saber com:
Hem pujat a La Mussara. El campanar aguanta, encara, com el soldat agonitzant d’una batalla ja del tot perduda. La façana de l’església sembla fer de fràgil velam a la deriva... La terra, la geografia que trepitgem i en la que intuïm la pols dels morts, ens assalta massa sovint amb grans retrets i ens presenta comptes descoberts, grans deutes contrets. El tros ens ataca en sec, amb esmolades escarpes d’ira. És com si totes les pedres desolades de La Mussara ens vinguessin metafòricament al damunt. I ens erigissin en estúpida estàtua a la desídia
El vaig conèixer fa uns quants anys, no sabria dir quants, a Terrassa, en un sopar a casa d'uns amics comuns. No n'havia sentit a parlar mai d'ell, cosa que no vol dir que no fos ja prou conegut, cosa que evidencia només el meu analfabetisme en el món de l'art. Salvador Juanpere només era un nom a l'hora del primer plat. Mentre ens servíem el segon vaig saber que era escultor i, a més, autor de la Columna rostrata. Així que ets l'autor de l'escultura que hi ha davant del Don Cándido? Va somriure i després va deixar anar la frase: M'agradaria que algun dia la gent digués que el Don Cándido és aquell hotel que hi ha davant de l'escultura del Salvador Joanpere. Em va semblar tan genial que ho he aplicat en més d'una ocasió. On quedem? Si et sembla ens esperem a l'hotel que hi ha davant de l'escultura del Salvador Juanpere. Per què no? No cal dir que des d'un punt de vista estètic la cosa no té color. De fet el que a mi m'agradaria és que algun dia algú digués: El Don Candido? Sí, era aquella mole d'hotel que impedia la vista de Terrassa al entrar per l'autopista. El que estava just al davant l'escultura del Salvador Juanpere. A l'hora dels postres vaig saber que també era capaç de cantar de manera extraordinària un tango. Vaig tornar a casa desconeixent que, a més a més, escrivia.
Després dels anys avui torno de nou a casa, ara Torre Sans, amb un llibre sota el braç, l'obro per una pàgina qualsevol i descobreixo un talent narratiu envejable. Llegeixo d'aquella manera que agrada llegir, adonant-me que algú ha estat capaç de dir, amb art, allò que jo hagués volgut dir però no vaig saber com:
Hem pujat a La Mussara. El campanar aguanta, encara, com el soldat agonitzant d’una batalla ja del tot perduda. La façana de l’església sembla fer de fràgil velam a la deriva... La terra, la geografia que trepitgem i en la que intuïm la pols dels morts, ens assalta massa sovint amb grans retrets i ens presenta comptes descoberts, grans deutes contrets. El tros ens ataca en sec, amb esmolades escarpes d’ira. És com si totes les pedres desolades de La Mussara ens vinguessin metafòricament al damunt. I ens erigissin en estúpida estàtua a la desídia
2 comentaris:
Perdón por haber estado fuera estos días, sin escucharos un rato.
Creo que llego tarde para desearle buen viaje a Josep, pero aqui queda la inteción
Y también aprovecho para comentar que ya tengo mi billete de avión para ir a Barcelona el fin de semana del 27 de febrero... Apenas un mes para volver a compartir sonrisas, y cargarnos de energías para encarar un mundo con tan poca memoria para los olvidados de siempre, sea en Haiti, el Sahara, y tantos otros lugares
Petóns, bicos, muxu
Potser no es el lloc adecuat però només per dir-vos bona nit, m'en vaig a dormir que estic una mica cansat del viatge. Una abraçada desde Bangkok!
Publica un comentari a l'entrada