L'Enric ha arribat a mitja tarda. A Barcelona s'ha parlat de què i com s'ha de preservar de les pàgines penjades a Internet. Ara és més llarga la vida de tot allò que viu. En una progressió inversa és més i més curta la vida de les nostres creacions. Torre Sans és a punt de celebrar el centenari i la casa on vaig néixer a Terrassa el supera. Sota els blocs de pisos nous de trinca a Tarragona s'hi amaguen habitacles romans. Han tirat a terra l'apartament que vaig llogar quan em vaig independitzar de la família.
Què i com hem de preservar de tantes, tantíssimes coses que es llancen als núvols, o núvol? Els incunables de les vitrines de les biblioteques són pocs, i tot i així forces en relació al poc que imprimien els antics. Les vitrines tenen claus que giren al pany i les puc situar en un punt molt concret de l'espai. Què passarà quan tots els llibres siguin electrònics? Què passarà cent anys després de la publicació del darrer llibre imprés en paper?
Dic obvietats, pensaments molt pensats, reflexions molt gastades. Deixem que pensin els que han de pensar, que per això cobren generalment. O no? La pregunta no va en la línia de si cobren o no, vull dir si hem de deixar que només pensin “ells” ep i “elles”: Amb tots els respectes per aquests ells i elles que en saben molt més que la majoria dels mortals.
La cosa és, què quedarà de nosaltres quan ja no hi siguem, si és que ens ha de preocupar aquest futur del qual estem exclosos. A mi em preocupa el passat, tendeixo a creure poc en la història, precisament perquè la història m'importa. Sé que allò que vaig aprendre al cole no és cert, que estava passat per mil filtres, entre altres, bàsicament, pel filtre dels testimonis que ho van trametre, diguem-ne preservadors i pel filtre dels transmissors futurs, els del meu present de quan anava a escola, que no era un present qualsevol perquè era un present especialment filtrat.
Perquè la història m'importa no me l'acabo de creure mai. Sempre hi trobo a faltar aquell pòsit que no va passar pel col·lador. De tant en tant es presenta una ocasió de rascar pòsits. Són, per exemple, aquelles cartes que el besavi va rebre i, no per preservar-les de res, només per oblit o per ordre, les va deixar al calaix de la que ara és la calaixera de la meva habitació. És aquella foto de l'àvia Paquita vestida de pagesa basca que la Tere amplia i serveix al pare Enric de base per explicar-nos el conte del sastre que no comprava teles. Son pòsits petits i insignificant davant la immensitat de l'oceà, però hi ha altres pòsits. Les fotos del Centelles o el diari de l'Anna Frank. Clar que hi ha qui diu que aquell diari és en realitat una creació literària. Sempre el dubte.
Però jo ja no escric cartes, ni en rebo. El correu electrònic en canvi és ben ple, tant que de tant en tant faig “neteja”, però el que m'oblido a posta o per desídia de netejar, on serà quan jo no hi sigui?On seran les boniques fotos de Begirada quan el Peru tingui l'edat que ara té el Josep?. Creem només per l'ara i el aquí i això, amb raó, espanta els pensadors. Necessitem, doncs, preservadors. Sigui. Però què preserven els preservadors? Serem allò que “ells” ep o “elles” vulguin que siguem quan els nostres nets no trobin cap carta ni cap fotografia de nosaltres a la calaixera comprada en uns grans magatzems. Com es preservarà la petita i particular història de cada un? Qui preservarà la gran història de tots? Les dues coses són bàsiques, si no trobem el com, els nostres nets coneixeran l'Obama, però no sabran qui érem nosaltres. Si no assegurem el qui, coneixeran només l'Obama que els preservadors vulguin mostrar, els altres Obames s'hauran esfumat, nosaltres ens haurem esfumat.
I d'aquí cent anys, d'una manera o d'una altra, tots calbs. Però millor si les calbes tenen noms i cognoms, no?
Què i com hem de preservar de tantes, tantíssimes coses que es llancen als núvols, o núvol? Els incunables de les vitrines de les biblioteques són pocs, i tot i així forces en relació al poc que imprimien els antics. Les vitrines tenen claus que giren al pany i les puc situar en un punt molt concret de l'espai. Què passarà quan tots els llibres siguin electrònics? Què passarà cent anys després de la publicació del darrer llibre imprés en paper?
Dic obvietats, pensaments molt pensats, reflexions molt gastades. Deixem que pensin els que han de pensar, que per això cobren generalment. O no? La pregunta no va en la línia de si cobren o no, vull dir si hem de deixar que només pensin “ells” ep i “elles”: Amb tots els respectes per aquests ells i elles que en saben molt més que la majoria dels mortals.
La cosa és, què quedarà de nosaltres quan ja no hi siguem, si és que ens ha de preocupar aquest futur del qual estem exclosos. A mi em preocupa el passat, tendeixo a creure poc en la història, precisament perquè la història m'importa. Sé que allò que vaig aprendre al cole no és cert, que estava passat per mil filtres, entre altres, bàsicament, pel filtre dels testimonis que ho van trametre, diguem-ne preservadors i pel filtre dels transmissors futurs, els del meu present de quan anava a escola, que no era un present qualsevol perquè era un present especialment filtrat.
Perquè la història m'importa no me l'acabo de creure mai. Sempre hi trobo a faltar aquell pòsit que no va passar pel col·lador. De tant en tant es presenta una ocasió de rascar pòsits. Són, per exemple, aquelles cartes que el besavi va rebre i, no per preservar-les de res, només per oblit o per ordre, les va deixar al calaix de la que ara és la calaixera de la meva habitació. És aquella foto de l'àvia Paquita vestida de pagesa basca que la Tere amplia i serveix al pare Enric de base per explicar-nos el conte del sastre que no comprava teles. Son pòsits petits i insignificant davant la immensitat de l'oceà, però hi ha altres pòsits. Les fotos del Centelles o el diari de l'Anna Frank. Clar que hi ha qui diu que aquell diari és en realitat una creació literària. Sempre el dubte.
Però jo ja no escric cartes, ni en rebo. El correu electrònic en canvi és ben ple, tant que de tant en tant faig “neteja”, però el que m'oblido a posta o per desídia de netejar, on serà quan jo no hi sigui?On seran les boniques fotos de Begirada quan el Peru tingui l'edat que ara té el Josep?. Creem només per l'ara i el aquí i això, amb raó, espanta els pensadors. Necessitem, doncs, preservadors. Sigui. Però què preserven els preservadors? Serem allò que “ells” ep o “elles” vulguin que siguem quan els nostres nets no trobin cap carta ni cap fotografia de nosaltres a la calaixera comprada en uns grans magatzems. Com es preservarà la petita i particular història de cada un? Qui preservarà la gran història de tots? Les dues coses són bàsiques, si no trobem el com, els nostres nets coneixeran l'Obama, però no sabran qui érem nosaltres. Si no assegurem el qui, coneixeran només l'Obama que els preservadors vulguin mostrar, els altres Obames s'hauran esfumat, nosaltres ens haurem esfumat.
I d'aquí cent anys, d'una manera o d'una altra, tots calbs. Però millor si les calbes tenen noms i cognoms, no?
6 comentaris:
Montserrat Muntané i Vilà: la meva besàvia -amb noms i cognoms- i la seva història que enyoro que m'expliqui a la vora de foc. Fa un any que no puc abraçar-la però cada dia la tinc amb mi.
Tot és efimer, estimada Magad. Nosaltres ho som i els nostres nets també ho seran. Coneixaran l'Obama que els preservedors vulguin que conèixin, però coneixaran també l'avi mes o menys real, el que els fills els hi expliquin. Jo no faig fotos per la història, sino per mostrar la realitat que jo veig aqui i ara; demà… el demà diuen que no existeix. Potser en algun calaix informàtic en quedarà algun rastre i en alguna memòria quedara algun rastre de nosaltres, sigui aquesta memòria personal o informàtica. Venim i marxem, i quan acabem d'arribar ja començem a marxar. (influència budista). Sincerament, no em preocupa massa el que quedi, sigui on sigui.
Avui posaré una imatge al photobloc que no agradara a ningu. Os preguntareu per què faig aquestes fotos. I es que estic far de que el món nomes el donin a conèixer com vol la publicitat a la tele(?). No tot són colonies, grans cotxes, nenes molt maques i un munt de móvils i cies. telefóniques; el món és tambe de una altre manera, encara que el turiste el miri de reull i a tots s'ens escapi massa sovint que Haití ERA un pais molt pobre, com ho són Cambodia i altres i només ens adonem, com deia l'altre dia, quan tenim molts morts sobre la taula. A vegades, tanta solidaritat, de cop, em resulta sospitosa; i hem pregunto si no será una manera d'exculpar la nostra continua indiferència. Quan lleigexo que tal o cual banc ha donat un milió per Haití se m'encen la sang! Ni un 0,000.000.0001 cèntim del que ha pogut donar molta gent! Quina poca vergonya!!!! Tambe en el "Pais" he pogut veure una vinyeta que de mostrava un noi haitià que deia: "com ens ho farem per donar menjar a tanta gent solidària que arriba?".
Si, a vegades obrir el diari o la tele fa cada dia més fastic! I és que quan escrius segons quines coses, estimada, ens fas pensar, i això, avui, no és abundan.
Porto un hora escrivint i esborrant el meu comentari!!!Tant de bo tigués la facilitat que tens tu per expresar en paraules el que penses.
La meva història particular la preservaran els que m'han conegut directament. I suposo que cada un tindrà una versió diferent. Al llarg de la vida he anat canviant, i potser al final dels meus dies no tindré res a veure amb el que ara soc. Quan jo em mori molt pocs es recordaran de la meva àvia. Potser ningú. Però el que vaig apendre d'ella ha influit molt en la meva vida, i m'ha ajudat, penso jo, a ser millor persona. I el que jo ara li pugui explicar d'ella a la meva filla , serà una versió resumida on només podré parlar dels fets mes destacables i que mes em van marcar a mi. L'hi podré parlar de la meva àvia desde el que jo vaig viure...
Les històries particulars o col.lectives, son això: històries. I seran sempre vistes desde el punt de vista de qui les expliqui, mai no podrem ser del tot objectius.
Preservar la història es molt important, perque ens ajuda a recordar qui som, d'on venim, i ens hauria d'ajudar a entendrer on anem. El problema es que no en fem cas i repetim una i un altre vegada els mateixos errors. Perque sempre hi haurà un altre versió de la mateixa història.
El que importa es la empremta que hagin pogut deixar, o poguem deixar en les vides dels qui es creuen en el nostre camí.
I si algú ha fet l'esfoç de llegir fins aquí, no em tingueu en compte la poca traça a l'hora d'explicar-me.
El primer que m'ha vingut al cap després de llegir-vos i de mirar les fotos del Pep, ha sigut.: "Rés no és mesquí", encara no sé perquè, i m'he posat a cantar la canço en veu baixa, només per a mi i m'han vingut llàgrimes als ulls. i he pensat que us estimo.
Montserrat
En una petita escapada, som a casa el pare Enric, he vingut i us he vist i no us podeu imaginar com m'ha agradat que sigueu aquí, vosaltres, i la Montserrat Muntané, i l'avia de la Tere ... la nostra història, la que cap preservador ens pot esborrar.
Al respecte de la solidaritat amb Haití avui el gran Wyoming deia "Señores demócratas de centro, constitucionalistas y católicos: esos a los que señalan con el dedo como delincuentes usurpadores son los mismos que intentan salir de debajo de las piedras en Haití. Son los mismos. No edifiquen su poder sobre montañas de muertos de hambre. El la línia del Josep.
I en relació a la història segur que "El que importa es la empremta que hagin pogut deixar, o poguem deixar en les vides dels qui es creuen en el nostre camí". I dius que no et saps explicar Tere! Si les teves frases, ja t'ho he dit altres vegades, sempre em toquen directament la fibra sensible, sempre penso, sí és això, el que diu la Tere. M'agradaria preservar aquestes frases. No sé com fer-ho, però no importa, perquè queda l'empremta!
Res no és mesquí, ni aquestes senzilles i efímeres frases vostres que conformen la cadena. T'estimem Montse.
I la Dolors, que de vegades diu que no s'aclareix gaire a l'ordinador ha fet l'esforç d'aparèixer com seguidora. Gràcies per ser-hi Dolors.
"
Remenant papers vells va aparèixer una cinta de casset amb el nom de “NOCES”. No tenia ni idea de que hi havia gravat ni de qui ho va fer.
El posar al casset el cotxe em vaig adonar que el que estava sentint era el funeral de la Mare Montserrat . No el vaig escultar casi gens i el vaig portar al Casamada perquè el pesessin a cd i mirar que hi havia: - a una cara estava gravat el casament nostre i a l’altre cara el funeral.
Qui va tenir el mal gust (o bon gust) de gravar aquestes coses?.
Era el Iaio Duran, que als seus 94 anys tenia molt interès en que no es perdés la nostra memòria històrica.
Em vaig emocionar molt quan el vaig sentir doncs recordo exactament les cares de tots els que ja no hi son, però me’n vaig adonar que no recordava gens les seves veus. Ara ja les torno a recordar.
Publica un comentari a l'entrada